TRES VOLTES REBEL
Gol per l'escaire
“De futbol, ni en parlem!” Segur que les últimes setmanes han sentit aquesta frase o l’han dita si són culers. Quan els resultats no acompanyen, val més defugir el tema. I és que de Barça només n’hi ha un, no? O això sembla, perquè és quan no es parla del primer equip de futbol quan s’especifica a quin ens referim. Més que un club, afirmen, però només interessen uns, els milionaris. O ho he de dir en passat? Mirin, tant de bo això d’aquests dies sigui alguna cosa més que un oasi! Resulta que hi ha unes futbolistes que juguen meravellosament i que aconsegueixen que la pilota es coli entre els tres pals una vegada i una altra. I la cosa no ve d’ara perquè no són nenes, no. Són dones o noies per molt que hi hagi massa gent que s’entesta a infantilitzar-les tant com a ignorar-les. Si els Messi i companyia no són canalla, les Bonmatí, Losada, Alèxia i equip, tampoc. Han demostrat la seua maduresa esportiva i personal vencent magistralment la final de la Champions i erigint-se en símbol del necessari avenç de la dona en àmbits que, històricament, li han estat vetats. Tot un gol per l’escaire aprofitant l’oportunitat. Igualment, m’hauria agradat veure quina hauria estat la prioritat dels mitjans si Barça femení i masculí haguessin coincidit en horari per molt que elles s’hi juguessin més. No ens enganyem, se’ls ha cedit el focus perquè són les úniques que no han parat d’anar-hi i anar-hi. Mentrestant, als pobres nois rics els falta motivació. No en tenen prou amb les quantitats indecents que engreixen els seus comptes ni amb l’ampli seguiment de públic que els riu les gràcies. La bretxa salarial, en esport, acaba sent un barranc! Per a les futbolistes, només la professionalització és una quimera i no parlem de drets i baixes per maternitat. Si el Barça marca un camí que porta a algun lloc igualitari, l’esforç haurà valgut la pena. Ho va resumir Patri Guijarro només acabar el partit: “Fa anys que truquem a la porta i avui l’hem rebentada!” Sí, senyors i senyores, hauria estat més fàcil obrir, però no, això es veu que encara no pot ser. Hem d’esperar, valorar les petites passes... ja n’hi ha prou! Tenim pressa i volem córrer! Si, almenys, paressin l’orella, no caldria trencar sostres ni res. No ho senten? Les dones truquem!