Estimeu-nos millor

Vagi per endavant que la llibertat dels presos polítics és una bona notícia, una gran notícia. I, un cop dit això i que ja era hora, parlem de les maneres. Qui indulta, el govern espanyol, es mostra magnànim i condescendent amb l’adopció d’una mesura de gràcia parcial i reversible. Som tan bons que us perdonem, delinqüents, venen a dir. És més, porteu-vos bé o tornareu a la garjola per la mateixa porta que en sortiu. I, tot plegat, poques hores abans que el Consell d’Europa exigís la llibertat dels presos, el retorn dels exiliats i la fi de la repressió. Una plantofada de grans proporcions –una altra– que deixa Espanya a l’alçada democràtica de Turquia. Hauria existit un gest sense l’amenaça certa de l’altre? “Catalunya, catalans i catalanes, us estimem”, declarava Pedro Sánchez al Liceu –quin espectacle!. El que no em queda clar és qui ens estima concretament després de veure manifestacions de rebuig als indults, que es qualifiquen de traïció a la pàtria, i enquestes que situen més de la meitat dels espanyols contra aquesta mesura. És el que passa amb les mitges tintes, que no satisfan ningú ni resolen absolutament res. Les 9 persones que surten de la presó no hi haurien d’haver entrat mai. Van ser condemnades injustament per raons polítiques en una sentència nefasta, mancada de proves concloents, que demostrava la persecució ideològica contra l’independentisme català. I això no canvia. Ho admet el mateix president espanyol: “L’indult ni qüestiona ni revoca la sentència ferma condemnatòria.” Ja som al cap del carrer! Amb tota la dignitat i merescudament, Carme Forcadell, Dolors Bassa, Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Raül Romeva, Josep Rull, Jordi Turull, Joaquim Forn i Oriol Junqueras tornen amb les seues famílies, on haurien d’haver estat sempre. Però seguiran complint condemna d’inhabilitació amb l’espasa de Dàmocles sobre els seus caps. Com les més de 3.000 persones encara represaliades. Aquests indults podrien ser un pas però no duran enlloc si no es continua caminant per acabar amb la repressió d’una manera clara i rotunda. Sense vots ni prebendes en joc. Benvingudes i benvinguts a casa vostra els qui per fi hi sou. Us estàvem esperant. Per a la resta, com Màrius Torres: “Jo vull la pau –però no vull l’oblit.”