A cara descoberta

Ens veiem les cares. De fet, n’he descobert alguna que només tenia fitxada de nas en amunt. És el que passa quan fas coneixences en temps de pandèmia: normalitzes que no hi ha boques i, de sobte, apareix una fesomia nova en algú que ha compartit amb tu hores de feina. I de tant, com que ens hem acostumat a dur mascareta, quan ens diuen que és possible deixar respirar –a l’exterior i amb distàncies– la meitat que romania oculta, desconfiem i ens resistim a renunciar a la protecció que ens proporciona. És com aquell “tu mateixa” amb mirada desafiant que ens deien els pares entrada l’adolescència. D’una banda, el sentiment de victòria d’aconseguir l’opció de fer el que ens donés la gana. De l’altra, la sensació de llançar-nos al buit que provoquen les primeres decisions personals. Una trampa, al cap i a la fi, en la qual hem caigut a mitges. Hi ha certa desconfiança perquè, és clar, som experts en soques i variants d’aquesta Covid-19 que se’ns ha enganxat a la vida. Fins al punt que es veu que hem de preparar-nos per a una altra síndrome, l’enèsima, la de la cara buida. Un concepte la mar de poètic per definir l’angoixa que provoca la vulnerabilitat ara que ens sabem vencibles. I ho som, un simple virus ens ha destarotat totes les rutines, però caminar pel carrer deixant que la barbeta gaudeixi el paisatge és un dels nous plaers d’un món canviant que no para de sorprendre’ns. Veiem de nou que hi ha gent que camina parlant sola i potser, amb sort, tornarem a xiuxiuejar o a vocalitzar secrets. Ben ràpides han estat algunes marques de cosmètics que s’afanyen a anunciar pintallavis per donar color a la reaparició de la meitat inferior oculta. De moment, però, mantenim a mà els models de mascareta que hem adoptat per anar combinant. Se’n recorden de com rèiem dels orientals que se la posaven? Sembla mentida però hi va haver unes dècades que no temíem els virus ni la contaminació ni els esternuts ni la tos dels altres. I només fa un any i poc que hem conegut la por de tocar coses i persones tot i sucar-nos les mans amb gel hidroalcohòlic cada trenta segons. Els ulls també expressen, sí, però no hi ha res comparable amb una rialla d’aquelles que deixen les dents al descobert. Sense obstacles, sense vergonyes, a cara descoberta.