Enganys XL

Fa anys que he perdut l’esperança de trobar gangues a les grans cadenes els últims dies de rebaixes. No tinc ni l’humor ni la paciència. Bàsicament perquè, a la que veig alguna peça que m’agrada i miro etiquetes –veritables bíblies, segons com–, queda una sola talla. Bé, dues: S i XS. I no és que siguin petites, no, és que no em cobririen ni mig cos. Ni a mi ni a la majoria de dones que estem acostumades a l’indignant regnat de la roba esquifida. Però costum no ha de voler dir resignació. Potser les marques haurien de plantejar-se per què les restes de sèrie són sempre les mateixes. Ves que no sigui perquè la majoria de persones no hi cabem! De fet, si es posessin a pensar, també podrien reflexionar sobre les conseqüències que té l’absoluta indefinició i variabilitat de les mides. Els poso exemples que segur que moltes podrien ratificar. Al meu armari hi ha pràcticament totes les talles. D’una mateixa casa, tinc roba de la S i de la L. I les dues em van bé. Si hagués de dir quina és la meua, respondria que una M que es transforma en L segons el fabricant. Amb una edat determinada i una autoestima treballada, això només resulta incòmode perquè és poc pràctic per triar sense emprovar. En altres moments de la vida, implica una frustració que es converteix en drama i pot derivar en trastorns. Segons un informe de l’OCU, el 40% de les dones té problemes per trobar la seua talla i diuen els especialistes que un 80% de les adolescents viuen insatisfetes amb el seu cos. Tant costa fixar unes mides estàndard mínimament realistes? L’any 2007, el ministeri de Sanitat i Consum va signar un acord amb els principals dissenyadors i fabricants de roba espanyols per unificar criteris d’acord amb uns cànons saludables basats en l’estudi de cossos de veritat. Catorze anys després, la presentadora i influencer Tania Llasera ha revifat una polèmica mai extingida per falta de voluntat. I la solució no és crear línies específiques, sinó incorporar la realitat a un sector que se n’allunya incomprensiblement. Al·lucino veient com, per a algunes marques, la 40 i la 42 es consideren talles grans. El missatge que llancen és demolidor. Passegen pel carrer aquesta gent? Van a la platja? Han vist com són les dones normals? És fàcil: ho som totes.