(In)comunicats

És meu o és d’ells? Això ens preguntàvem dilluns a la tarda amb la mirada fixa en el rellotget que girava mantenint en espera aquell missatge presumptament urgent. Revisàvem la connexió, les dades mòbils i res, cap indici. Quan, desesperats, ens plantejàvem si calia reiniciar, va arribar la notícia: caiguda mundial de WhatsApp, Facebook i Instagram. I ara què? De cop, no sabíem com comunicar-nos. Algunes i alguns respiraven alleujats a l’adonar-se que encara quedava Twitter, des d’on l’ocellet, irònicament, saludava amb satisfacció “literalment a tothom”. Si no fos per aquesta i la resta de xarxes lliures de l’imperi Zuckerberg, l’apagada hauria estat un viatge per traslladar-nos a l’època en la qual parlàvem. Sí, sí, facin memòria, temps era temps, ens trucàvem per felicitar-nos o per explicar-nos coses. I hi havia dret de rèplica, no calia escoltar notes de veu interminables a ritmes accelerats abans d’enregistrar respostes igualment eternes. Increïble! Aquelles 6 hores a les fosques van deixar a l’atur els i les influencers i expliquen que alguna alumna va anar a classe sense fer els deures al·legant que no havia pogut preguntar. Gran excusa! Mentrestant, n’hi ha que van descobrir la tranquil·litat tot celebrant la vida sense el dringar constant de la missatgeria instantània. Potser valdria la pena que aquesta gent es demanés per què fa ús d’un sistema que detesta. En un no res, Facebook va caure a la borsa i el senyor Zuckerberg –ai, pobre– va perdre 5.900 milions. No sé com s’ho farà amb 117.000 milions –que sapiguem– al compte corrent i descendit al sisè lloc de la llista de persones indecentment riques. Teories de la conspiració, moltes. I explicacions, poques i incomprensibles per a la majoria. És igual, que ja funciona, oi? Som d’escalfar-nos poc el cap però estaria bé contemplar alternatives per no sentir-nos incomunicades. Com allò de tenir espelmes per quan marxa la llum tot i que, al pas que anem, seran les factures i no les avaries les que ens obligaran a utilitzar-les. S’imaginen que no calguessin emergències per veure’ns o per llegir? S’imaginen que reservéssim estones per badar? Adoro la tecnologia però, sisplau, que no substitueixi mai una mirada als ulls o una confidència explicada a cau d’orella.