L'edatisme

L’edat és la tercera causa de desigualtat al món només superada, diu l’OMS, pel racisme i el masclisme. D’aquesta forma de discriminació se’n diu edatisme, un altre terme que sura en el mar dels “ismes” i de les fòbies en el qual mirem de navegar sense fer aigües. He descobert el concepte recentment i és un més dels aprenentatges que he d’agrair al programa que tinc la fortuna de dirigir.

Aprofito per recordar-los que poden gaudir del Fet a Mida cada tarda per més d’una trentena de televisions locals. Fa pocs dies, tres dones potents es van asseure al plató per denunciar la invisibilització del sexe femení a partir dels 50. La metgessa i escriptora Carme Valls, l’actriu Montse Alcoverro i Núria Viñas, presidenta de l’Associació Catalana de Dones Directives i Empresàries, demostren i defensen que som capaces de renéixer tantes vegades com decidim, que la vida recomença per etapes.

La sort i el problema és que elles, com tantes altres, són més ràpides que una societat que pretén frenar-les, que un món que no sap què fer-ne quan han acabat de criar i no han de tenir cura de familiars. Perquè aquesta ocupació, la de les cures, que se’ns atorga indiscutiblement i de franc, acaba sortint cara. En molts casos, destruint una autoestima ja danyada per dècades de menyspreu.

Parir implica, encara avui, l’apagada de carreres brillants gràcies a un sistema que no sap ni intenta trobar solucions reals de conciliació. Es dona per fet que l’instint maternal cobreix qualsevol mancança però quan els fills creixen i la mare vol tornar al tren, ha de reciclar-se o partir de zero. Això si té sort i oportunitats perquè a l’hora d’avaluar currículums, a una dona que frega o supera el mig segle l’avança per l’esquerra una de més jove i per la dreta un home de la seua edat.

Per tant, desconfien de contractar-nos quan podem tenir fills i també quan la natura ho fa impossible. En cinema, molts papers femenins de 50 els interpreten actrius de 40 o menys, no fos cas que es veiessin les arrugues reals d’una senyora madura. L’absurd imaginari col·lectiu ens deixa sense referents on emmirallar-nos. El món ignora dones sobrades d’energia i riques en experiència. Però estic convençuda que no es deixaran, no ens deixarem. Endavant, dones estupendes!