Calladament

No se’n parlava. Se’ns deia que calia silenciar-lo per evitar la imitació i s’ha fet gros calladament. A Espanya se suïciden, de mitjana, una desena de persones al dia i és aquesta la primera causa de mort no natural al món. Està clar que tancar els ulls no ha fet desaparèixer el problema. Al contrari. I la darrera a estampar-nos contra aquesta realitat ha estat la Forqué. Sí, amb el cognom, com a part que és d’un grup exclusiu d’actrius talentoses i carismàtiques. El seu traspàs no s’ha disfressat amb eufemismes com les típiques “estranyes circumstàncies” ni se n’han obviat les causes. Parlar-ne podria ser, de fet, la primera acció útil per avançar tot i que sigui ja, malauradament, sense ella. No ho dic jo, ho diu l’entitat Obertament, que defensa que per eliminar el tabú del suïcidi cal fer caure també l’estigma de la salut mental que tant ens preocupa ara. Em temo que ho tenim difícil. Bàsicament, perquè no estem ni preparats per gestionar la tristor. Ens entestem a deixar-la enrere sense analitzar-la ni donar-li l’espai que necessita. Fins i tot enmig d’un drama, admirem i valorem l’enteresa, la fortalesa, la serenor. Ens omplim la boca dient que plorar és sa però vivim les llàgrimes amb incomoditat i no sabem què fer-ne.Ni de les nostres ni, molt menys, de les alienes. Explica la psiquiatra Marta Quesada que “dir a algú que pateix depressió que s’animi és com demanar a una persona que s’ha trencat una cama que es posi a córrer”. I, tot i així, la nostra estratègia és sempre confiar que passarà, que cal tirar endavant, que podem. L’objectiu és amagar les febleses quan sospito que seríem més feliços deixant-les al descobert. Potser aprendríem a demanar ajuda per arrencar el no-sé-què que s’enganxa a l’ànima. No ens eduquen per entendre i cuidar la ment ni per assimilar el suïcidi que moltes religions condemnen perquè la nostra vida, creuen, és d’un déu. On és el límit entre el desànim i la depressió? I entre l’empatia i la compassió? I entre la comprensió i l’estigma? Amb quin dret desconfiem d’algú amb un trastorn mental si no tenim ni idea de quins patim nosaltres? Ens vantem de ser sensibles i tolerants però el cert és que fugim esperitats de la pena per vestir-nos amb un somriure. Encara que sigui fals.