Ídols

Admirar requereix exigència però sovint quedem meravellats amb persones que mostren habilitats extraordinàries fins al punt de perdonar-los-ho tot. És el que es pensava l’actual millor tenista del món: que amb un bon servei i un revés poderós estava per sobre del bé i del mal. Novak Djokovic ha fet un ridícul de grans proporcions a Austràlia pretenent saltar-se les normes de vacunació i, el que és pitjor, mentint descaradament. L’estupidesa li pot sortir cara al rànquing i espero que serveixi per obrir els ulls de tothom qui, en qualsevol moment, l’ha pres com a model. Perquè és cert que necessitem referents però hauríem de saber escollir. Per si algú ha quedat orfe d’ídols esportius, els proposo Alexia Putellas. I no perquè és dona o no només. A la migcampista l’hem descoberta ara que el barcelonisme va coix de victòries masculines tot i que ella fa anys que batalla. Sigui com sigui, els valors que transmet aquesta futbolista sí que podrien servir d’exemple a generacions de nens i nenes que busquen emmirallar-se en algú. Sense escarafalls ni excentricitats, Putellas defensa la igualtat d’oportunitats i l’equip, sempre l’equip. Parlant en plural al rebre el The Best –l’últim premi que li han concedit– demostra que no hi ha triomf en solitari. I, per exemples, el de les jugadores de l’AEM encapçalades per Pixu, la capitana, al demanar-li a l’àrbitra que anul·lés un gol que havia donat per bo perquè sabien que no ho era. Que volen guanyar per mèrits propis, diuen. I anaven perdent! Oi que no s’imaginen aquesta situació en un camp de primera divisió? Doncs ja em perdonaran però el gest i els motius són de categoria! Mentrestant, anem sentint com el pare de Djokovic el compara amb Jesucrist.. pobre màrtir! Quan hi ha consciència i educació, no valen les victòries a qualsevol preu. Vivim en una societat individualista i ens deixem enlluernar per estrelles que no són més que persones amb qualitats i defectes. Potser és això el que hem de transmetre i deixar-nos estar de pressions per pujar al podi. L’èxit té moltes formes. La més important, estar bé amb una mateixa. Ho he après dels meus únics ídols, que són dos. I m’han agafat la mà tant per emprendre aventures com per mirar endavant i acceptar que no me n’he sortit.