Privilegis callats

Vostès què pensarien si els oferissin cobrar sense treballar? I no parlo d’ajudes ni subsidis, no. Em refereixo a un sou dels bons, dels millors. Posem, per exemple, 200.000 euros l’any –més triennis, més complements– a canvi de res. Llaminer, oi? Un somni. És evident però que, sabent com va el món, la majoria dels mortals sospitaríem que hi ha gat amagat, que ens estan prenent el pèl. I és cert que ens l’han pres però no pas a la seixantena de funcionaris del Parlament que han gaudit –possiblement molt– de les anomenades llicències per edat, un bonic eufemisme que defineix –i camufla– privilegis sense gaire justificació que han anat a càrrec nostre des de l’any 2008 fins avui. Ningú en sabia res, diuen, però s’han anat aprovant, autoritzant i desemborsant. De fet, la Mesa ha decidit eliminar-los un cop la seua existència ha sortit a la llum pública gràcies a una informació periodística. I no ha estat fàcil, ja que ha costat déu i ajuda que els números arribessin a qui els havia reclamat. Si no fos per la persistència d’una professional, Núria Orriols de l’Ara, aquest règim especial continuaria intacte i silenciat. Perquè una altra de les vergonyes que s’ha destapat té a veure amb l’opacitat d’una cambra que hauria de ser transparent. Bàsicament, perquè la financem nosaltres. Doncs bé, l’Òrgan de Garantia del Dret a l’Accés a la Informació Pública hauria resolt fins a tres vegades que calia aportar les dades demanades però se n’ha anat frenant el compliment des de l’abril de l’any passat fins ara. Un escàndol. Nou mesos per acabar reconeixent una despesa d’1,7 milions d’euros anuals per retribuir la feina que NO fan actualment 21 persones. I també surten de les arques públiques els diners per pagar dietes i pernoctacions innecessàries a diputades i diputats fins i tot quan les sessions són telemàtiques. Cobren quantitats fixes en funció d’on viuen tant si es mouen com si es queden a casa, vaja. Defenso que la tasca política ha d’estar ben remunerada i ha de ser proporcional a l’exigència i la dedicació. Entre això i l’abús, hi hauria d’haver un límit: la decència. Que la situació general no està per a bromes ni dispendis injustificats. Que a ningú li venen duros a quatre pessetes. Bé, sí, quan són nostres van regalats.