La teta i la terra

Jo tampoc, Rigoberta, jo tampoc entenc per què fan tanta por les nostres popes. Però està clar que sí, que un pit gegant dalt d’un escenari fa tremolar els fonaments del sistema encara que s’assembli a la primera imatge que tindríem de la vida en cas que la recordéssim. Després d’anys de desinterès de la població en general, la prèvia del festival d’Eurovisió ha recuperat la brillantor de quan era una cita imperdible, amb trobades i porres i emoció i indignació. Fa temps, molt, potser des del malaguanyat Europe is living a celebration, que no sabia ni una lletra del tema escollit per representar Espanya al certamen. I ara, aquí em tenen, com moltes i molts, disposada a parar la ciutat “sacando un pecho fuera al puro estilo Delacroix”. Perquè semblava que per fi arrencarien la moqueta, saltaria la peineta i es deixarien estar de cançonetes festivaleres sense pena ni glòria. També perquè anem escassos d’alegries i un esperit trencador, com el de l’equip Bandini, ha il·lusionat almenys una estona. Però no. No estan preparats ni per al feminisme ni per a la diversitat lingüística i la força que representaven les Tanxugueiras. O potser és per les dones que s’allunyen dels estereotips pel que no està a punt la crosta rància? La qüestió és que, si fos pel jurat, la Terra de les gallegues ni tan sols hagués arribat a la final quan la proposta era d’una potència indiscutible. Sospitós, com a mínim. Per evitar un nou afer Chiquilicuatre, RTVE ha optat per allò tan antic de fer-nos creure que el públic té el poder sense deixar anar el comandament. I mentre la gent, al ritme vertiginós de mil vots per minut, s’ha afegit al clam de “Non hai fronteiras” i “No sé por qué dan tanto miedo nuestras tetas”, els professionals han decidit que és millor anunciar a Europa que “Yo siempre estoy ready pa’ romper caderas, romper corazones”. Mirin si se n’ha fet de soroll que el sistema de votació arribarà al Congrés i al Senat! No fem riure que ens coneixem i molts dels que ara es posen les mans al cap apuntant-se al carro de la revolta popular són els mateixos que s’estiren els cabells amb l’alliberament de la dona i trepitgen els drets de les nacionalitats històriques. La teta i la terra. Ai mama, “tú que podrías acabar con tantas guerras”.