Gràcies, Carla

Estan a punt de llegir-ne un altre. Sí, un altre article sobre Alcarràs, la pel·lícula que celebrem abans de veure-la. La sospitem sincera i autèntica.

Per tant, agosarada. Què ens passa que trobem la valentia en la realitat sense filtres? Ens hem acostumat tant a disfressar què som que, massa cops, perdem de vista d’on venim. I venim dels camps, dels pobles.

Ens devem als llocs on tot guanya significat, on la pell del préssec pica, els tomàquets suquen i les mans s’embruten. D’aquelles durícies provenen les manicures. Per això, al pla de Lleida, sentim nostre l’Os d’Or que Carla Simón ha recollit amb la seua joia tímida.

Ara se la disputen però ho tenia tot en contra: una directora jove apostant per actors i actrius desconeguts parlant lleidatà. Perquè mai se’ns ha associat al glamur i les catifes vermelles. Som de la terra arraconada, la que parla estrany.

I de tant que ens ho han repetit, hem creat una cuirassa d’amor propi que, ves per on, un film premiat s’ha encarregat d’endurir. Premiat fora de casa, és clar. Estem segurs que aquí s’hauria valorat objectivament? Ara els fascina com n’és de natural la gent, com n’és d’interessant la pagesia.

ja! Tant de bo duri la dèria. Que vinguin a Ponent i en descobreixin els encants. Això sí, que ho facin en tren per gaudir de la nostra –inexistent– xarxa de rodalies, que passin per l’autovia que demana a crits ser reasfaltada i que circulin per carreteres estretes i abonyegades on ciclistes i vehicles conviuen de miracle.

I si els agrada la visita, que els agradarà, que mirin als prestatges dels supermercats d’on és la fruita que compren per assegurar-se que arriba de la terra de cine que tan bé els acollirà. Perquè el Segrià de la pel·li és el que reclama previsió i ajuda per la campanya d’estiu, el que van confinar sense mirar-nos als ulls. Les viles de la gran pantalla són les que es van espavilar soles per controlar un virus que corria com la pòlvora quan els governs de torn en van sortir amb un cop de porta.

L’Alcarràs de Carla Simón és l’alegria que necessita i mereix un Baix Segre que, de petita, recorria repassant les rimes malicioses que es dedicaven entre pobles: a Alcarràs mengen sopes en un cabàs, a Aitona tenen la panxa rodona i a Seròs.. acabin el garrotín!