No a la guerra

La Veronika va plantejar-se deixar els fills a Catalunya i anar-se’n a lluitar a Ucraïna, com estan fent els seus dos germans militars. D’un d’ells, no en té notícies. Amb els primers atacs russos, ni menjava ni dormia i admet que l’odi va apoderar-se d’ella fins al punt de creure que no podia abandonar a la seua sort la terra que la va veure néixer i créixer. Ara no té paraules per expressar com està. No ho sap. A la nena de 13 anys també li costa entendre que ha de seguir vivint amb normalitat mentre família i amics s’enfronten a l’infern dels bombardejos. La mobilització general prohibeix que els homes d’entre 18 i 60 anys travessin les fronteres perquè poden ser cridats a files. Els qui coneixen de prop el caràcter del país asseguren que no marxarien encara que se’ls permetés. I ho certifica l’èxode de ciutadans ucraïnesos que viatgen voluntàriament, des de Guissona per exemple, deixant enrere la pau per allistar-se i fer front a la invasió russa. Com n’és de cruel, de vegades, el sentiment de pertinença. Atònits, veiem com arrossega les persones a lliurar, si cal, el bé més preuat: la vida. Fugim per salvar-la i ens plantem per defensar-la. Quina contradicció! I costa d’entendre si la batussa ens és aliena però la història demostra que l’instint de protegir el que sentim nostre és fort i, segons com, inevitable. És per això que la guerra és una amenaça latent i constant, aquí i arreu. Per a moltes i molts –afortunats de nosaltres– és un record transmès amb les poques paraules que s’escapen del rastre de pors i silencis que no s’esborren i queden gravats pels segles dels segles. Però, malgrat tot, hi tornem a ser. A només tres mil quilòmetres de casa nostra, la tirania de Putin –prevista i previsible– sorprèn un món que no sap ni com reaccionar. I ningú guanya una guerra. La guerra és sempre una pèrdua. O milers o milions. La destrucció, la pobresa, l’odi i la rancúnia perviuran durant generacions. Ara només ens queda la solidaritat i, possiblement, l’educació que és, com deia la pedagoga Maria Montessori, una “arma de construcció massiva”. La també científica i filòsofa italiana assegurava que tot i que se’ns omple la boca parlant de pau “eduquem per a la competència, que és el principi de qualsevol guerra”.