Fem tele

Què fas quan no surts per la tele? Aquesta pregunta m’enrabiava. I em posava negra que destaquessin només si estava prou guapa o si el que portava m’afavoria. Em contenia per no respondre amb un qüestionari sobre el contingut de l’entrevista, de la notícia o de l’anàlisi. Perquè la posada en escena, si bé resulta la prova definitiva que enlaira o enfonsa, no deixa de ser el pas que ocupa menys temps en qualsevol programa. Ara deu fer pràcticament cinc anys que no aparec habitualment en pantalla i el que he après em fa valorar encara més la dedicació i la persistència de totes i tots els professionals que fan possible el que veuen. I no és una manera de parlar, no, es mereixen un “gràcies” enorme i en majúscules. Fa un any, en aquest racó, els explicava l’inici d’un nou projecte que em va robar la son. Era un full en blanc esperant aquelles idees que bullen sempre i fugen quan les necessites. Em va assaltar la por al fracàs estrepitós, el terror a decebre. Però llavors, afortunadament, l’equip –quin equip!– em va rescatar. L’engranatge es va posar en marxa i avui em fa il·lusió compartir amb vostès que, com qui no vol la cosa, aquell magazín d’actualitat parit amb patiment, el Fet a Mida, supera ja els 200 programes emesos. Això són més de 400 hores en directe per les televisions locals catalanes adherides a La Xarxa i, per molt que multipliqui, és incalculable l’esforç que hi ha darrere de cadascun dels minuts que arriba a les seues cases cada tarda. Mantenim l’aposta per la música com a arrencada diària –s’ha acabat deixar la cultura per al final!– i ni un sol dia hem abaixat els braços per aconseguir-ho. A partir d’aquí, converses agradables, punyents, pràctiques, interessants o íntimes. Diversitats, llengua, cinema, meteorologia, literatura, tecnologia, salut, economia o teatre. Però si em demanen per les nostres senyes d’identitat, no tinc dubte que són i han de ser la proximitat i l’empatia. La televisió no ha d’aïllar-se als platós. Tenim el deure d’obrir portes, de donar veu, de visibilitzar realitats per combatre soledats, mentides i silencis. Enmig de pandèmies, guerres i crisis, els mitjans locals carreguem càmeres i micròfons i els posem al seu servei. Per informar, per descobrir, per riure i per viure.