L'espècie turista

Van carregats de maletes o motxilles i calçats amb sabata còmoda. Duen una carpeta amb documentació sota el braç i els més veterans no surten de casa sense una gorra, pel que pogués passar. A l’espècie turista se la distingeix per la gana de quilòmetres. Abans ampolles als peus que un racó pendent d’explorar. Semblen iguals però, alerta, hi ha variants. Si no n’identifiquen alguna, pensin que potser és la seua. Quanta més pressa hi ha, més exemplars volten de badocs. Caminen lentament i s’aturen sempre en llocs de pas. Resulten desesperants a les escales mecàniques: centrats, braços estirats i una mà a cada barana. Mai senten a la primera les queixes dels damnificats de darrere. Ni tan sols si són del grup dels cridaners, també coneguts com a sorollosos. En algun moment de la vida s’han empassat un altaveu i això fa que la resta seguim fil per randa –contra la nostra voluntat– les seues converses telefòniques o les bromes que avergonyeixen amics i família. Sobretot, no els mirin als ulls perquè busquen complicitat. Poden ser especialment perillosos si comparteixen trets amb els líders. Els reconeixeran perquè van dues passes per davant. Controlen la paperassa i les al·lèrgies de tots els acompanyants, que els segueixen amb disciplina militar per no embolicar la troca. Tenen les rutes estudiades i les visites programades i no permetran que cap imprevist modifiqui els seus plans. Evitin acostar-s’hi si no són dels que s’adormen només tocar seient. Tant se val el mitjà de transport i el retard que porti que, per als viatgers dormilegues, els trajectes sempre són curts. Només han de vigilar si els cau al costat el típic dorment de coll tou: buscarà sigil·losament la seua espatlla i la trobarà. També escurcen distàncies uns clàssics, els espavilats. Tenen una habilitat innata per divisar el camí més ràpid i, a l’instant, ja hi han posat un peu. Observant-los amb atenció comprovaran com escalen posicions amb naturalitat i, si són del nivell avançat, sense una sola reclamació. Potser la classificació els resulta útil ara que, dos anys i mig després, tornem a veure món amb certa normalitat. Si troben algun d’aquests exemplars, prenguin-s’ho amb calma. Recordin les ganes que teníem de formar part de nou de l’espècie turista.