'Pinyau, pinyau!'

S’ha acabat l’espera: Alcarràs regna als cinemes amb una humilitat brillant. Ens hi llancem a centenars, a milers, a desenes de milers. Alguns, convençuts a cegues. Altres, predisposats a enarborar el clàssic, “no n’hi ha per tant”. Però n’hi ha, i tant que n’hi ha! Avís per a navegants: si s’entretenen amb subtítols o trien la versió doblada, s’ho perdran tot, tot i tot. Vostès mateixos. Per què cal viure –més que veure– Alcarràs? Per l’Iris, el Pere i el Pau que, amb les mans brutes i els genolls pelats, corren pels bancals, s’enfilen a la pala del tractor, descobreixen conills morts, juguen a la guerra en un niu de metralladores de Seròs i simulen trets amb el “pinyau, pinyau!” de tota la vida, no pas bang ni pim ni pam. Perquè criden papa i mama amb la e oberta final inimitable del Segrià profund. Perquè, quan els cau una dent, passen els angelets i no un ratoncito Pérez d’importació. Per sentir els quaranta cagondeu per minut que deixa anar el Quimet per la feina, per la família, per la flauta de la nena, pel mal d’esquena.. Per veure com, entre cagament i cagament, cou magistralment uns caragols a la brutesca bufant la palla enmig del camp. Per llegir els silencis del padrí, el patriarca que parla amb la mirada i agombola la família mentre els anys l’obliguen a cedir poder però no respecte. I per la neta adolescent, la Mariona, digna hereva i còmplice de l’observació amarga del Rogelio. Per la meravella de conversa de les tietes que, mentre feinegen a la parra, comenten receptes: “Yo no’n poso, de tomata… trobo que ho disguste”, diu la Pepita. Per l’escala en hi-fi, estructura d’estat sagrada als pobles de Ponent. Per la plantofada seca i callada que clava la Dolors al Quimet i el Roger. Ells ja saben per què. Pels sons i les converses de fons que no queden camuflades rere músiques irreals. I perquè els finals feliços són impropis d’un film en el qual imatges i paraula es conxorxen per fer-nos creure que la família Solé és la nostra. Al cap i a la fi, paraula donada i barranc fondo, si no m’agrada me’n torno. Aquesta dita impopular l’he apresa d’un estimat serossà furro i sensible que acaba de fer uns quants anys i en té molts més de pendents. És per ell que sento que Alcarràs és casa. Tot un pinyau directe al cor.