Molt deficient

El saben aquel que diu que un tribunal emet una resolució sobre la llengua i comet 120 faltes en 15 pàgines? Que em disculpi l’Eugenio des d’allà on sigui per la gosadia d’insinuar que aquesta realitat està a l’alçada d’algun dels seus acudits. Perquè si ja és vergonyós que hi hagi errades ortogràfiques, tipogràfiques i gramaticals en un document judicial, encara ho és més que el text en qüestió imposi que s’ha d’ensenyar més castellà i menys català. Segur, senyores i senyors del TSJC? Llegint-los està clar que la immersió és més necessària que mai i a vostès els calen unes quantes classes extra de la llengua que valoren que s’imparteix en excés.

Una llengua que és, per cert, cooficial a la terra on treballen decidint sobre temes crucials. Aplicant les seues lleis, el desconeixement de la norma no eximeix de complir-la. Per tant, no ens expliquin històries de traduccions automàtiques.

Mereixen una qualificació a l’antiga: molt deficient. I no serveixen per apujar nota les “sinceres disculpes” del president de la sala contenciosa atribuint el despropòsit a un “molt desafortunat error humà en l’intercanvi d’esborranys”. D’entrada, ja n’hi ha prou de tòpics: tots els errors són humans perquè els cometem les persones.

Si hi ha acumulació i reincidència, deixen de ser equivocacions per convertir-se en absència d’interès i de respecte. I aquesta interlocutòria ho demostra en el contingut i en la forma. Per començar, neix d’una discriminació fictícia i polititzada.

L’objectiu? Que l’idioma de l’imperi escombri la resta. Ni més ni menys que una imposició pròpia de països de mentalitat feble que, lluny d’apreciar-ne el valor, se senten amenaçats per una llengua minoritzada que compta amb més parlants que 11 de les que són oficials a la Unió Europea. Exigim, com a mínim, correcció.

I no només a administracions i tribunals. Reclamem-la al carrer, cada dia. També els qui parlem o escrivim per al públic hem d’assumir la nostra responsabilitat, que no consisteix a rebuscar paraules i expressions, no.

El català s’ha d’entendre, se’ns ha d’entendre. I, la veritat, una resolució que ignora els pronoms febles i diu mides, medis i espacialment en comptes de mesures, mitjans i especialment, convida a l’incompliment per incomprensió.