Crims de (des)honor

Barbaritat, salvatjada, atrocitat. Costa trobar un nom a l’alçada de l’assassinat, prèvia tortura, de dues germanes pakistaneses residents a Terrassa. Anisa i Arooj, de 24 i 20 anys, van viatjar enganyades al país i allà han acabat amb elles els seus propis familiars. Que pretenguessin anul·lar el matrimoni concertat amb uns cosins seria el motiu per matar-les. D’aquesta animalada en diuen crim d’honor i s’executa per frenar el desprestigi social del que es consideren comportaments intolerables i inapropiats com rebutjar marits que ni han triat ni, en alguns casos, coneixen. Sí, en ple segle XXI. Sí, a només sis mil quilòmetres del nostre presumpte primer món cec i sord, hi ha governs que toleren els crims d’honor disfressant-los de pràctiques culturals. Al Pakistan se’n van cometre, que se sàpiga, prop de 500 l’any passat i se’n produeixen a Europa. Ara ens escandalitzem i posem el crit al cel pel lligam de les víctimes amb el Vallès però d’aquí a quatre dies, malauradament, les oblidarem. Com a les dones afganeses, per exemple, que demanaven socors com podien quan es veien a venir les conseqüències del retorn dels talibans al poder. Com era de preveure, la comunitat internacional va repatriar “els seus” i les va abandonar conformant-se, per comoditat, amb falsos compromisos. S’imaginen que existís un Ministeri de Propagació de la Virtut i Prevenció del Vici? Doncs no cal que imaginin: a l’Afganistan existeix i ja ha aplicat l’obligació que elles es cobreixin la cara en presència d’homes. La norma afecta fins i tot les presentadores de televisió. Les que s’havien arriscat a desafiar-la ja han estat advertides que l’ordre és per a totes. No han aclarit encara quin és el càstig per incompliment però, sabent el pa que s’hi dona, preferiríem no tastar-lo, oi? Ben aviat, als talibans els serà més fàcil aplanar les voluntats femenines perquè ja han tancat els instituts a les adolescents. I què hi podem fer nosaltres? No soc ningú per respondre, només sospito que no n’hi ha prou amb amagar-nos rere aquesta pregunta resignada. Com a mínim, fem soroll, escoltem, donem-los veu, exigim solucions. Tenim tan curta la memòria com la mirada però cada cop estic més convençuda que els canvis, si no són globals, no són evolucions.