Periodisme sempre

Enganyar no és periodisme. Difondre una mentida sabent que ho és supera la indecència. Disfressar-la d’error arriba a l’obscenitat. Em nego a dir periodista a qui s’aprofita de la seua presumpta credibilitat per convèncer l’audiència que els dolents són altres responent a ves a saber quins interessos ocults. Que quedi clar per als qui converteixen els àudios de Villarejo amb Antonio García Ferreras en arma llancívola contra un sector que és més necessari que mai. I, per evitar generalitzacions, els qui dediquem penes i treballs a aquesta professió hem d’encapçalar el rebuig. Ni perfils ni silencis: condemna. Com la del Col·legi de Periodistes, que denuncia la col·laboració d’una “minoria de mitjans amb les clavegueres de l’Estat”. Perquè l’ètica no és negociable. Ni a la vida ni a la feina però, encara menys, quan una es compromet amb la veritat. I sí, el rigor és difícil i cansat. Si em llegeix algú que pretengui llançar-se al que, per a mi, és el millor ofici del món, que sàpiga que suposa incomptables sacrificis.

Això sí, quan compensa resulta meravellós. No parlo de reconeixements, que d’aquests en rebem pocs i a la comunicació local encara menys. Em refereixo a l’íntima satisfacció que regala el deure complert. El regust dolç i efímer que deixa és rotundament deliciós i cal recordar-lo per avançar sense arrossegar els peus. No crec que l’instint o el talent siguin innats. La curiositat i la passió, possiblement sí. Quan començava al món de l’actualitat, qualsevol sirena feia olor de succés. Vaig arribar a perseguir vehicles de bombers per no perdre’m un incendi quan, simplement, es dirigien al parc. Amb el temps, he descobert claus per diferenciar l’emergència de l’incident i la notícia del fet.

Tot i així, visc instal·lada en el dubte i m’estic convertint en ferma defensora del temut “no ho sé”. Tinc la sensació que tothom posseeix certeses absol utes quan de veritat només n’hi ha una. No saber és un repte, no una feblesa. I, posats a aprendre, em proposo adquirir una part de l’habilitat per les metàfores de l’amic i director editorial d’EL 9 NOU, Agustí Danés: “Quan la informació és com un bufet lliure amb risc d’empatx, el periodisme pot prescriure una dieta equilibrada.” Si us plau, consumeixin amb criteri.