Submissió

No badis, no beguis, no ensenyis, no parlis, no somriguis. Passa-t’ho bé però vigila, tapa’t, corre, acompanya’t, controla. La teua diversió és sinònim de risc i, com a dona, tens la responsabilitat de protegir-te, recorda-ho o en pagaràs les conseqüències. Si no ho fas prou bé i et toca el rebre, espavila’t i denuncia. Però actua ràpid o no servirà de res i, tot i així, no et confiïs. Si fa mal, suporta’l. Si et miren estrany, t’aguantes. Si anaves èbria o drogada, assumeix la part de culpa, no serà que no t’han avisat. Ets una víctima? Demostra-ho i decidiran si et creuen. Així és com s’alimenta la violència sexual: a base d’impunitat, deixant l’agressor al marge, donant per inevitable la seua existència i carregant d’obligacions la pesada motxilla femenina. Ara són líquids als gots –tapa’ls– o fiblades –avisa si les notes– però el problema és antic i l’objectiu endèmic: la submissió. El mascle primari no desapareix. És més, es reprodueix i evoluciona amb naturalitat a la recerca de mètodes que anul·lin qualsevol resistència. Depura tècniques, se les empesca totes i s’esmuny pels forats volgudament amples d’una justícia heteropatriarcal que oculta l’atacant i encara els focus cap a la damnificada. La satisfacció animal de posseir deu compensar sobradament un càstig que, en cas que arribi, és insignificant. Tant, que atemorir s’ha convertit en un entreteniment salvatge i la moda de les punxades en locals d’oci nocturn s’escampa com la pólvora. Mossos i experts no troben evidències que la finalitat sigui agredir sexualment les noies ja que no s’ha detectat que se’ls injectin substàncies. Però la por inoculada té el mateix efecte que un verí i implica un abús intolerable perquè domina sense compassió. La sensació d’inseguretat és irremeiable i, malauradament, inherent a la condició femenina. N’estem tipes de condemnes verbals i declaracions d’intencions, d’alarmes i d’alarmisme. Les voluntats polítiques serveixen de poc o de res si no van acompanyades de recursos. Ens demanen una tranquil·litat que no garanteixen. Necessitem, d’una vegada per totes, mesures contundents, efectives i immediates. No volem ser ni vulnerables ni valentes, volem viure i xalar de dia i de nit. Això no va de protegir-nos, va d’erradicar-los.