Pobresa menstrual

Menstruar amb uns mínims de dignitat és un luxe. Tenint en compte que no podem triar si fer-ho o no –ja ens agradaria–, que els productes d’higiene íntima femenins no estiguin a l’abast de tothom és una injustícia de grans proporcions. Tant, que sona amb força els darrers temps un nou concepte que posa nom a un problema antic com la humanitat: la pobresa menstrual. La pateixen o l’han patida almenys dues de cada deu espanyoles que, si no poden rascar recursos d’enlloc, han de recórrer a mètodes rudimentaris i, molts cops, poc o gens saludables per superar amb cert èxit aquells dies del mes que arriben a durar quaranta anys. Segons els càlculs de l’ONG Banc Farmacèutic, les dones invertim anualment en compreses i tampons –els més utilitzats– entre 200 i 300 euros. Això eleva la despesa a més de 8.000 euros en tota la vida fèrtil, per no allargar-nos i parlar del que ve després. Afegeixin aquí el cost dels analgèsics per a les qui en necessitem o de les atencions mèdiques no garantides pel sistema públic. Afortunades les escoceses que, a partir d’aquesta mateixa setmana, obtindran de franc el que la resta paguem a preu d’or. Els ajuntaments i les institucions educatives seran les encarregades de distribuir el material, que haurà d’estar disponible per a qui el sol·liciti. La llei de productes per a la regla entra en vigor gairebé dos anys després de ser aprovada i converteix el govern encapçalat per Nicola Sturgeon –sí, casualment, una senyora– en pioner a nivell mundial. Cap altre país s’ha decidit a fer un pas que cada cop resulta més imperiós. A Espanya, de fet, Hisenda va frenar la rebaixa de l’IVA que grava compreses i tampons, excloent-la de la reforma de la llei de l’avortament, una mena de calaix de sastre que aglutina el que encara són, per a molts, temes de dones. És per això, perquè a ells no els afecta –o això es pensen–, que els imprescindibles femenins no es tracten econòmicament com a articles de primera necessitat però la Viagra sí. És per això, perquè a ells no els afecta, que se suposa que hem de viure la regla discretament i assumir en silenci un dolor que no és normal. I així serà mentre les nostres coses siguin considerades només nostres i, en canvi, les d’ells constitueixin urgències universals.