Ciutadà del món

El Mario és d’aquells amics amb qui, faci el temps que faci que no ens trobem, reprenem la conversa com si ens haguéssim vist ahir. Devorador insaciable de caragols, d’arrels curtes i repartides, intenta fer-nos comprendre què és sentir-se ciutadà del món. Cul inquiet per a qui les distàncies són relatives, quan diu que és “per aquí” parla de la nostra banda de l’Atlàntic. La Terra se li fa petita. Com passa amb els col·legues, amb el Mario rememorem batalletes periòdicament i, amb el temps, guanyen valor. Fa poc, hem rigut completant-nos records d’una de les grans experiències compartides: el descobriment de la ciutat que no dorm. Ens va presentar Nova York entusiasmat abans que es convertís, durant anys, en casa seua. Encara el veig esperant-nos a l’hotel, acabats d’aterrar. Penjada a l’esquena, una motxilla d’estudiant maduret. A la cara, l’emoció de qui sap què t’espera i quant t’agradarà. Amb una esgarrapada, vam abandonar maletes per llançar-nos al carrer i comprovar que, com a les pel·lícules, surt fum de les clavegueres. Ell tenia previstos els primers impactes sabent que resultarien infal·libles. En una tarda, Times Square, la Cinquena, el ferri a Staten Island i la vivència que mai podrem reproduir: el cim de les Torres Bessones. Per saltar-nos el peatge turístic i els horaris de visita, ens vam plantar a les portes de l’ascensor del Windows on The World, que coronava la part nord del World Trade Center. Al preu d’una beguda, admiraríem Manhattan sencer des del que es considerava el restaurant més espectacular del planeta. Un esclop tacat de refresc a l’avió va estar a punt de frustrar-nos l’ascens. Sort que l’encarregada de filtrar la clientela va acceptar amb un mig somriure compassiu les explicacions en anglès macarrònic d’una pobra turista. I així vam posar els peus al pis 107, amb les orelles tapades, la boca oberta i uns ulls lluents que, just un any després, deixaven anar alguna llàgrima amb la barbaritat que vam viure en directe per televisió un 11 de setembre. Hem tornat i tornarem a Nova York però, sense sospitar-ho, el Mario ens va regalar una experiència irrepetible. Ara que està “per aquí” gaudim junts de jocs de paraules absurds i de la meravella de conèixer món a través de la seua mirada.