Qui la plora?

Una nena de 7 anys, de negre de dalt a baix, plora al funeral per Elisabet II. Es tapa la cara a l’ombra del barret estil canotier que li han encasquetat sobre els cabells rossos. Potser s’ha enrabiat o, simplement, està cansada, que no m’estranyaria i motius no li’n falten. O tal vegada, a la foto que ha fet la volta al món, no hi ha res més que una criatura que enyorarà la besàvia. Als de sang vermella no ens hauria de sobtar. És el que succeeix quan les emocions omplen un cos i, buscant la sortida, sobreïxen pels ulls. Quan el que corre per les venes és blau, figura que cal canalitzar-les d’una altra manera o procurar no tenir-ne. És per això que el que hauria de ser una imatge lògica en un adeu es converteix en excepcional. L’abadia de Westminster s’ha vestit de dol per acollir centenars de persones ensinistrades per ocultar sentiments. Que hagi transcendit, només la petita Charlotte de Gal·les i Meghan Markle, la jove díscola de la família reial, han mostrat pena en forma de llàgrimes. I, en el cas d’aquesta darrera, les llengües viperines ja s’han encarregat de recordar que és –o era– actriu. Plorar fa de plebeu. Diuen, de fet, que la difunta reina d’Anglaterra només va fer-ho un cop: l’any 1997, al comiat del vaixell Britannia que havia de ser desballestat. Mesos abans, guardava silenci durant dies mentre el seu poble es planyia pel tràgic final de Lady Di. Passada una setmana i cedint a la pressió popular, va comparèixer públicament. Tampoc queda clar que Elisabet II fos capaç de trencar la seua fèrria contenció per la catàstrofe d’Aberfan del 1966. Hi van morir 144 veïns, la majoria nens, i la monarca no va acostar-s’hi fins a 8 jornades després del desastre. Segurament, doncs, aquest dol sense llàgrimes s’adiu amb la vida de la protagonista. Però no em diguin que no és trist haver de preguntar-se qui plora aquesta mort. Qui lamenta profundament la pèrdua? Als qui no podem evitar exterioritzar el que ens passa per dins ens costa entendre l’embús de la noblesa rància que s’entesta a mantenir-se dalt d’un pedestal inútil i llunyà. Tan inapropiat, com el seu paper en una societat moderna i madura que vol decidir. Tan improcedent com les rialles d’un emèrit que es fot del mort i de qui el vetlla. Literalment.