No és Nadal (encara)

Trigaré dies a muntar l’arbre i els guarniments. No he fet la carta als reixos ni he pensat què encarregar-los. Tant me fan les tradicions matineres i les presses artificials. Per un motiu o per un altre, ens passem la vida embalats i tinc la sensació que això ens fa tornar insensibles, incapaços d’assaborir el moment perquè ja planifiquem el següent sense temps per gaudir de la ressaca. Simplement, avancem deixant-nos arrossegar en ramat. Arriba el desembre i es veu que, per nassos, hem de signar una treva incoherent amb la consciència i l’estalvi que s’afanyen a exigir-nos la resta de l’any. Ara sí, convé que gastem, que consumim, que sortim en estampida, accelerats per les pampallugues de colors que cada cop són més i brillen abans amb el clar objectiu d’empènyer-nos a llançar la casa per la finestra. La llum que tants maldecaps ens porta ho envaeix tot, sense hores vall ni tarifes planes. Com a mínim durant un mes, ens assalten Pares Noel escaladors, cérvols banyuts, avets de diverses mides i materials i estrafolaris símbols ianquis que adoptem per inèrcia. Celebrem de qualsevol manera i abans d’hora. Amb tanta preparació, acabem avorrint les festes i només desitgem que passin. Per això, em resistiré tant com pugui a seguir un ritme que ni és meu ni m’interessa. Apuraré com sempre per tenir-ho tot a punt i no confirmaré sopars amb setmanes d’antelació, peti qui peti. Faré cua, sí, i saludaré els tardaners que, com jo, corren somrient pels carrers plens de gent mudada, amb el nas gelat i les galtes rosades, carregant bosses de dimensions impossibles amb rotllos de paper de regal a la mà. Faré oïdes sordes a les ànimes previsores que proclamen orgulloses que ja gairebé han enllestit la feina mirant amb compassió els qui encara ni hem començat i no pagaré gambes d’oferta per omplir el congelador perquè potser quan toqui menjar-ne ni tan sols em vindran de gust. Prefereixo que el “fum, fum, fum” m’agafi per sorpresa i se’m faci curt, que em deixi amb ganes d’allargar-lo. M’estimo més concentrar la il·lusió per evitar que s’aigualeixi entre accessoris sobrers i nervis innecessaris. No vull pensar en el Nadal per la castanyada ni en l’estiu per Sant Jordi. Vull cada cosa al seu temps i temps, això sí, per a cada cosa.