La Rosalía i la Queta

Rauw Alejandro sap “una miqueta” de català i s’apunta al “som-hi” per traduir “vamos allá” com li demana la seua xicota, la Rosalía de Sant Esteve Sesrovires. El músic explica que no vol estar al sofà fent cara de babau mentre ella xerra amb l’àvia i la resta de la família. Perquè a ca la Motomami domina la llengua de sempre per molt internacional que sigui la xiqueta que ha nascut per ser milionària –i qui no!– I, és clar, als indígenes ens entusiasmen aquestes coses. De fet, d’aquí poc l’adoptarem i ves que no acabi convertint-se en un cantant català d’origen porto-riqueny. Com a punt estem de demanar la Creu de Sant Jordi per a la madrilenya Natalia Sánchez. La Teté de Los Serrano triomfa al teatre amb Fitzroy lluint un accent impecable, amb eles velars incloses. L’ha après també de la seua parella, l’actor Marc Clotet, i assegura que el que li aporta pesa més que les crítiques que li cauen. No només això: diu que com més comentaris negatius rep, més ganes té d’acostar-se a l’idioma de Pompeu Fabra. Aplaudiment dempeus i llagrimeta. Són exemples del que vol fomentar la nova Queta. Aquella dentadura a la qual donaven corda el 2005 animant a perdre la vergonya, arriba ara acompanyada de col·legues que pretenen representar la diversitat social instant a provar-ho en català en qualsevol situació. Benvinguda sigui aquesta i totes les campanyes que promoguin l’ús d’una llengua que és l’essència de la nostra identitat. Però, per molt que dansin, aquestes boques rialleres serviran de poc sense una base sòlida i contundent. Mentre el català no sigui imprescindible per viure i treballar a Catalunya, tururut. Cal invertir i pressionar per la utilització diària a les administracions, com a requisit inqüestionable, i pedalar per vèncer la presència residual a la justícia. En salut, no em facin parlar de la infermera maleducada i inconscient que va omplir les xarxes d’indignació amb un discurs estúpid que obviava el respecte i l’exigible delicadesa cap als pacients. A l’ensenyament, el títol de C2, que ara només és un mèrit, es planteja com a indispensable de cara al 2025. Anem lents, massa, i segurament estem lluny del que hauria de ser el públic objectiu: la joventut. Aquí sí que el resultat és clar: Rosalía 1-Queta 0.