De ressaca

Si la ressaca ha d’estar a l’alçada de la gresca, la de Sant Jordi promet ser llarga. Quina meravella, senyores i senyors, l’aplec que encara lectors àvids de lletres amb autors delerosos de públic. I quin goig escoltar, per molt que frustri algunes recerques, que hi ha títols exhaurits. Els catalans tenim l’orgull d’afirmar que, com a mínim un cop l’any, buidem paradetes i prestatgeries per afecte propi o estima mútua. Perquè, més enllà de ser la festa dels enamorats, entre totes i tots hem convertit la jornada en la celebració universal de la literatura. I sí, és cert que l’eufòria d’un dia no ens ha de fer oblidar que l’art de l’escriptura mereix més atenció de la que li dediquem habitualment. Per això, aprofito aquí per declarar la meua absoluta admiració per aquelles i aquells que ens fan volar amb les paraules traslladant-nos a paisatges que mai trepitjarem i incloent-nos en històries que no seran les nostres… o una mica sí. Al botí d’enguany, deixant al marge presents per a família i amics, m’he aventurat a descobrir. També els confessaré que ha estat un risc controlat perquè m’he deixat aconsellar. I aquí va el meu homenatge a llibreteres i llibreters que no escatimen esforços per defensar i vendre en el sentit ampli del terme amb l’entusiasme de qui sap que no hi haurà penediment. El seu paper té tant de prescripció com de predicció i, fins i tot, de psicologia. Tan convençut n’estava en Jordi Souto de La Fatal que ara friso per submergir-me en mons que desconec i tota ocupació em fa nosa. Gràcies per regalar-me la impaciència d’arribar a l’última pàgina i sentir que no trobaré cap experiència que iguali la viscuda. Però, per sort, sempre n’hi ha més. Segurament escric encara sota els efectes d’una diada dominical assolellada que m’ha permès voltar amunt i avall, xerrant aquí i allà sense ànsia pel formiguer de gent que era la rambla de Ferran. Només una crítica: calia topar, cada tres passes, amb la barraca de campanya d’un partit polític? Ja ho sabem, que s’acosten eleccions, estem al cas que tots els vots són necessaris, però les presses mai són bones i el que no hagin fet en quatre anys, no ho salvaran torpedinant-nos sense pietat per totes bandes durant un mes. Sant Jordi, almenys Sant Jordi, és nostre.