Jo més

Una tos nerviosa ressonava al replà de l’escala del pis de Príncep de Viana. Arribava l’ascensor i la mare tancava amb cura la porta de casa. El pare marxava a la feina i jo aclucava els ulls una estoneta més. Aquests sorolls eren el meu rellotge fins i tot abans que en sabés llegir les agulles. També quan, de nit, provava de mantenir-me desperta esperant el petó sigil·lós a les fosques que no sempre enxampava però que sempre hi va ser. Recordo el goig de desvetllar-me i endevinar que era diumenge. Escoltant el silenci per assegurar la sorpresa, arrencava a córrer i saltava sobre el llit de matrimoni. Festa grossa era estar junts. De seguida vaig aprendre a aprofitar les hores compartides i a treure’n suc. Al futbol, a passejar, a Seròs, a l’oficina, al campament de FECSA..., sempre a punt per anar on el pare digués que podia acompanyar-lo i esgarrapar-li temps. Com més, millor. Perquè aquest home ha conjugat i conjuga qualsevol forma possible del verb treballar. I això, ho sé, comporta renúncies inevitables que ara, a voltes, li saben greu. Com que, al contrari que el seu, el meu got és eternament mig ple, guardo ben fresc a la memòria el gaudi de les presències i cap retret per les absències. Segurament perquè, ho confesso, em costa dir-li que no. Ningú ho pensaria sentint les nostres discussions. Tossuda com ell, li porto la contrària i em planto, però aconsegueix fer-me cedir. Per ell he fet quaderns extra de vacances que no necessitava i diaris de viatges que no he rellegit. Per ell vaig afegir empresarials a les opcions de carrera sabent que mai seria la meua elecció. Ara té una filla periodista i feminista que no crec que somiés, que opina del que li sembla, que el fa riure sense ganes i que no sempre li cau bé. Però, saben què? Quan passa alguna cosa, encara recorro al pare. Perquè, com la nena de l’anunci que només reconeixeran els boomers, mantinc la fe cega que ho arreglarà tot, tot i tot. És de la quinta de Springsteen i, tot i que mai pujaria a un escenari, té el meu aplaudiment. Per l’esforç, per la persistència, per la tendresa que amaga, pels petons que escatima amb la picardia de qui vol fer-los i perquè fa anys. Pocs pels que li desitjo. No diu gaire que m’estima però juraria que és molt. Jo més.