Dues tasses!

És estrany caminar aquests dies entre somriures impostats de candidats que ja no tenen ganes de fer bona cara a les fotos. Els cartells electorals encara flanquegen els carrers amb colors llampants, eslògans optimistes i promeses de futur que, majoritàriament, no s’acompliran. Farien bé d’afanyar-se a retirar-los o, fins i tot, de reduir despeses en cartrons i paperassa de bústia que, amb sort, acaba al contenidor blau només arribar. Si triguen massa, potser valdrà la pena aprofitar el viatge i substituir un rostre per un altre. Perquè la de les municipals prometia ser una digestió llarga però Pedro Sánchez ens tenia reservada una sorpresa que ens ha despertat de cop de la letargia de la ressaca. Més eleccions. No volies caldo? Doncs dues tasses! I a finals de juliol per encendre els nervis de tots els previsors que tenen vols reservats i ja comencen a mirar com se’n sortiran si els toca servir la pàtria en una mesa. El del president espanyol sembla, a primera vista, un gest honest tenint en compte el revés de les urnes a la proposta socialista a nivell estatal. La jugada resulta tan valenta com arriscada: respon a l’envestida recuperant les regnes i cantant botifarra. Ara caldrà veure si compta amb l’as i les manilles o el tret li surt per la culata. Vista la participació dels comicis més propers, ja poden pedalar per engrescar-nos a votar enmig de l’estiu. Perquè si algun sentiment ha expressat la ciutadania aquest 28M ha estat la decepció amb el present. Ho demostra la voluntat de canvi però també la inacció i l’abstenció. No pronunciar-se és un vot de càstig. El pitjor de fet, donat que implica indiferència, distanciament i desafecció. A la ciutat de Lleida la meitat de l’electorat ha emès un silenci que sona a queixa. Qui ha parlat demana acords i feina. Les dues formacions que manaven han quedat decapitades i ni Pueyo ni Postius aguantaran a l’oposició. Seran dues dones les que sortiran del segon pla per ocupar la primera plana. Elles i 14 més conformaran l’única majoria absoluta de la nova Paeria liderada pels socialistes però amb més dreta que mai. Fa anys, un destacat polític lleidatà em justificava una patacada històrica dient que la gent no l’havia entès. S’equivocava. Mai es pot menysprear el poble.