El bé i el mal

La majoria hem crescut deambulant entre el bé i el mal. Estavellant-nos contra un límit i l’altre hem anat aprenent. A voltes, ens ha calgut un càstig o una esbroncada per comprendre que s’havia de canviar de camí. Per contra, hem buscat el premi o la felicitació quan encertàvem la via. Així, immersos en una mena de banc de proves d’assaig i error, és com hem traçat la frontera que de cap de les maneres s’ha de travessar per mantenir-se a la banda que, socialment, entenem com a correcta. Amb el respecte com a bandera. Quan les voluntats són dúctils, a la infantesa o a la joventut, és quan són més necessaris els referents. És quan cal comptar amb persones que ens agafin la mà i ens ensinistrin des del coneixement. Però què passa quan no hi ha qui faci de model o quan l’exemple no és precisament apropiat? M’esclata el cervell i em bull la sang amb el degoteig de violències sexuals entre menors que es van coneixent. Només les xifres resulten monstruoses: 8 denúncies amb 21 agressors identificats a Badalona. El més gran, de 18 anys, i 13 de menys de 14, que significa que són inimputables. És a dir, que les seues accions no tenen conseqüències penals. I ho saben. I no se’n penedeixen ni empatitzen. De fet, encara amenacen les víctimes –nenes– i les seues famílies, que han de fugir arrossegant vides destrossades i seqüeles eternes. Ja no podem amagar-nos rere el tòpic que són casos puntuals perquè no ho són ni es viuen en un sol lloc. Tampoc podem excusar-nos amb el factor sorpresa. Des del 2015 s’han duplicat les denúncies per delictes sexuals amb menors implicats i l’escalada sembla imparable. Potser perquè seguim ancorats en l’absurda creença que no cal formació afectivosexual i que la canalla en té prou amb l’estúpida teoria de la flor i l’abella mentre internet ofereix pornografia dura sense presentar el DNI. La lluita global contra el masclisme està estancada. Ho diu l’informe publicat aquesta setmana per les Nacions Unides que recull dades d’enquestes fetes a una vuitantena de països. Atenció: un 25% de la població mundial, una de cada quatre persones, creu que està justificat que l’home pegui a la dona. Ja podem fer discursos i establir quotes i presumir de petits avenços. La realitat ens trenca la cara.