Mentides i mentiders

Quan mon germà era petit i l’enganxaven enganyant, replicava que era una broma. Això, acompanyat de la rialleta innocent d’una criatura, ens desmuntava a tots i així se salvava de l’esbroncada. És obvi que la tàctica tenia data de caducitat i també que les invencions d’un nen són de les considerades piadoses. El perill arriba quan la fal·làcia és conscient i es defensa a capa i espasa. Més arriscat és passejar-la amb fatxenderia i traient pit. Si s’utilitza per obtenir un rèdit, assoleix la categoria d’estafa.

Massa poc cas li fem al refranyer que ens adverteix rotund que s’atrapa abans un mentider que un coix perquè la mentida té les potes molt curtes. I això és el que li ha ocorregut al líder del PP: l’han enxampat. A l’entrevista electoral de la televisió pública espanyola, Alberto Núñez-Feijóo s’ha trobat un mur infranquejable que no li ha deixat passar ni una. Es diu Silvia Intxaurrondo i fa anys que practica el que alguns en diem periodisme. Sense despentinar-se ni exaltar-se ni embrancar-se en discussions que no li toquen, aquesta professional ha deixat en evidència el candidat que, en un atac de testosterona, li pretenia arrencar la promesa de rectificar públicament si, com creia fermament, s’estava equivocant. Però la presentadora no s’ha arrugat perquè portava la feina feta.

Ni quan s’ha demostrat que les dades de Feijóo eren falses, ha tingut l’elegància i la decència el popular de disculpar-se i ha admès, simplement, una “inexactitud”. No, senyor, per aquí no. Els fets són sagrats i si els ha de transformar per defensar-los, mal senyal. Alguns mitjans parlen de picabaralla o d’enfrontament i critiquen fins i tot les ingerències d’Intxaurrondo en el discurs de Feijóo. Segurament són els mateixos que es queixen quan els comunicadors no intervenen per desviar l’atenció del que és realment important. Un polític que menteix davant les càmeres o els micròfons o a les planes d’un diari, no està prenent el pèl només a qui pregunta, se n’enfot de la ciutadania. 

Conclusió: votem, votem molt i bé. Acabava l’article de la setmana passada anunciant-los que “si calen culpables, sempre els quedarà el comodí dels periodistes”. Surto a comprar-me una bola de vidre, que he descobert que tinc futur com a endevina.