Empantanegats

Ja està, ja hem votat. Suant, ajornant vacances, robant temps al descans o ensobrant amb previsió i confiant en Correus. Molts, amb més responsabilitat que il·lusió, més en contra que a favor, més per foragitar el llop que per triar pastor.

Sigui com sigui, la mobilització continguda i justeta, amb la por al cos, ha valgut per evitar el que es donava per fet. I pràcticament ho estava com van demostrar els sondejos difosos un cop tancades les urnes. Una hora vam passar debatent sobre uns números que ni de bon tros van acostar-se a la realitat de les paperetes.

Afortunadament. Amb les xifres certes, una conclusió simple: ningú guanya del tot. Però, si com jo, són dels que van allargar la vetllada, es devien adonar que uns quants tenien la festa pagada i cap intenció d’anul·lar-la, encara que no hi hagués motius per celebrar tant.

Abans va arribar la son que l’autocrítica imprescindible per avançar. I com que no soc de les que es conformen amb el mal menor, trobo en cada partit raons per, com a mínim, reflexionar. Han perdut, és evident, els censors de la cultura i les revistes en català, els negacionistes de la violència masclista entre altres barbaritats que s’escapen a la imaginació d’un cervell sa.

Massa poc, no badem. També els qui planejaven agermanar-se amb el discurs de l’odi, que creixen però no governaran amb un líder que no està a l’altura i té amistat amb traficants… o contrabandistes, tant se val. Al balcó del carrer Génova, la senyora de vermell es fregava les mans.

L’alegria desfermada de Ferraz té un antídot imbatible: la calculadora. El socialisme aconsegueix una alça lleugera i feble fabricada a base de vots útils i prestats a la desesperada que només serviran si hi ha reconciliació amb els exsocis comuns o sumats que, segmentats, passen per hores baixes. I ni així perquè els sanchistes necessiten el suport del protagonista dels seus malsons que, de sobte, torna a la palestra després d’una campanya invisibilitzat.

L’independentisme català treu pit, se sap clau però, més enllà d’això, no té motius per festejar. Adormit i dividit, una banda s’agenolla ràpid i l’altra no està disposada a més renúncies. A cada bugada es perd un llençol i atenció perquè, al pas que anem, tocarà fer una altra rentadora.