Nou curs escolar, velles mancances

I és que per no fer el que correspondria ni tan sols s’ha tingut en compte la reivindicació –no per òbvia, menys important– que reclamava la presència de tota la plantilla en els centres educatius des del dia 1 de setembre per tal de poder preparar en condicions l’inici de les classes. En el millor dels casos, el professorat substitut ha arribat a les escoles i els instituts el dia 8. Però, és clar, això no és tot, ni de bon tros. La manca d’inversió en infraestructures durant els anys de les retallades té com a conseqüència el fet que els centres de Secundària als quals ha arribat el boom demogràfic registrat fins a l’any 2006 estiguin saturats i hagi calgut habilitar espais en centres de Primària per encabir l’augment de matrícula en aquesta etapa educativa; així mateix, el més calent és a l’aigüera quant a diversos projectes de construcció de nous centres com és el cas de l’escola de Pinyana de Lleida, llargament reivindicada. Tenim més barracots que el curs anterior que, dit sigui de passada, han costat a l’erari públic 30,5 € d’euros durant la darrera dècada. Catalunya, un país ric i que segons que se’ns diu es troba en fase de recuperació econòmica i de creixement, atén més de 20.000 alumnes en els 1.014 mòduls prefabricats escampats per tot el territori. El professorat major de 55 anys, d’altra banda, ha vist com s’esfumava la possibilitat de reduir dues hores setmanals del seu temps lectiu i el professorat interí no ha percebut cap retribució durant el mes de juliol, una mesura que tenia data de caducitat: l’agost del 2015. Aquestes noves retallades han “estalviat” a l’Administració la contractació de 350 docents en el primer cas i uns milers d’euros en el segon. Un estalvi que s’ha destinat a augmentar les plantilles per fer front a l’augment d’alumnat que s’ha registrat: vestir un sant per desvestir-ne un altre, com es diu popularment. És molt clar que tot plegat respon a la minsa inversió en l’educació pública d’aquest país que realitza el govern de la Generalitat i que redueix a un terç el percentatge que la mateixa Llei d’Educació de Catalunya assenyala com a desitjable.

També val la pena remarcar que en l’adjudicació de vacants, les direccions dels centres hi han intervingut en el 82% dels casos facultades pel Decret de Provisió i Plantilles, un dels aspectes més perniciosos del desplegament de la LEC que inspiraria posteriorment la LOMCE del pitjor ministre del govern Rajoy. La implementació d’aquest Decret dinamita els principis que han de regir la contractació de l’ocupació pública: mèrit, capacitat i igualtat; i enrareix el clima escolar fomentant el silenciament de la dissidència i la involució democràtica en els centres educatius.

No, no podem dir que “estiguem a punt” de revertir aquesta situació mentre no hi hagi un canvi de voluntat política real i els nostres governants prenguin consciència que no invertir ara en educació és hipotecar el futur i sembrar les llavors de la desigualtat, de la falta de cohesió social i de l’absència de la necessària igualtat d’oportunitats. Als empleats públics, també als docents, els queda el consol que el 75% de la paga extra manllevada l’any 2012 l’acabaran de percebre durant el primer trimestre… de l’any 2018! De les pagues sostretes els anys 2013 i 2014 no se’n sap res.

Quant a la convocatòria d’oposicions prevista, les 300 places ofertades no són ni de lluny la quantitat que necessita el sistema educatiu per atansar-se al 5% d’interinitat que el dia 30 de juny passat el Parlament de Catalunya va assenyalar com a necessari. Si girem la mirada cap al sud, podem constatar que les polítiques que ha començat a implementar el govern del País Valencià demostren que l’estabilització del professorat interí i l’accés a la funció pública com a funcionaris de carrera només depèn de la voluntat política d’un govern que es vulgui fer càrrec de la situació de precarietat en què viu un col·lectiu molt nombrós dels treballadors públics.

Així, doncs, per revertir l’estat actual de la situació de l’educació pública a Catalunya, cal mantenir el grau de mobilització amb què la comunitat educativa ha rebut el nou curs, farcit de les velles mancances que el sistema arrossega des que els nostres governants van decidir que retallar en els serveis públics era la solució per salvar el sistema bancari que va contribuir en bona mesura a desencadenar la mal anomenada crisi, en realitat una estafa com una casa de pagès.