La prevenció, la clau de l’equilibri

Però aturem-nos a pensar una mica. Quan un dia durant l’any es dedica a algun tema en particular, en el fons aquest fet vol dir dues coses. Primer, que el tema el que es dedica és encara un tema en què falta molt camí per recórrer. I segon, que, per altra banda, comença a haver-hi sensibilització a diferents nivells per tal de començar a recórrer aquest camí.

Dins de l’àmbit de la salut mental podem considerar que les dues afirmacions són certes. Durant molts anys, la malaltia mental ha estat una de les grans oblidades dins la societat, tant a nivell de recursos, com de la mateixa consciència de la població en relació amb la magnitud del problema. Pràcticament tot el patiment que generava, tant dels mateixos malalts com de les seves famílies, se sofria de portes endins.

Per sort, aquesta situació ha anat canviant progressivament durant els últims 15-20 anys. Com a fets més rellevants anomenaria el desplegament, encara no finalitzat, de la xarxa de salut mental; la creació de documents de consens com el Pla Director de Salut Mental, i el Pla Integral d’atenció a les persones amb trastorn mental i addiccions; el gran desenvolupament de les associacions de familiars i de persones amb malaltia mental (www.salutmental.org); i l’aparició de noves iniciatives amb implicació de tot el sector com Obertament (www.obertament.org), que també treballen en la lluita contra l’estigma.

Però encara hi ha molt a fer. I no només cal créixer en recursos (que també). Calen més accions i intencions, que no sempre costen diners.

Primer, cal canviar les coordenades. El centre del model ha de ser la persona amb un problema de salut mental i la seva família. Els professionals, els diferents recursos assistencials, les administracions, les associacions, i tots els agents implicats hem d’estar al servei de les necessitats de cada persona en particular, de manera que, amb les possibilitats que tenim, puguem donar la millor resposta possible i ens ajudi a detectar mancances per tal d’anar proposant millores. Cal que anem tots a una, perquè tots volem el mateix, millorar la salut i la qualitat de vida de les persones amb problemes de salut mental i les seves famílies.

Segon, cal continuar lluitant contra l’estigma. Com deia Einstein, és més fàcil trencar un àtom que un prejudici. Malgrat els grans avenços durant els darrers anys, encara hi ha molta feina a fer fins que s’aconsegueixi igualar socialment patir una malaltia mental a patir un altre tipus de malaltia. Encara avui en dia la societat no veu igual el fet d’haver d’anar al psiquiatre que haver d’anar al traumatòleg o a l’oftalmòleg, per posar algun exemple.

I tercer, com diu el lema del dia mundial d’aquest any, cal treballar en la prevenció. Ja ho diu la dita popular, “val més prevenir que curar”. I aquí també tenim tots alguna cosa a fer.

Però, parafrasejant el títol d’un petit llibre de Teodor Suau que parla sobre l’Odissea d’Homer, Més important que la meta és el camí. Fer camí és quelcom actiu. I es fa millor quan treballem tots plegats: professionals, familiars, els mateixos malalts, i la societat en general, representada per les seves institucions i els seus polítics. No es tracta només de créixer en recursos, sinó també de trencar prejudicis, fer prevenció i, sobretot, anar tots a una per anar construint, entre tots, un món millor i més just. Només així potser d’aquí a uns anys no caldrà dedicar un dia mundial a la salut mental.