Lleida, el consens post-Macbeth

Parlem de la direcció del Teatre de l’Escorxador, que a partir d’ara inclourà la Sala Julieta Agustí i la Llotja. S’havia de resoldre a través d’un jurat format per professionals qualificats i aquests van considerar que cap de les propostes no era idònia per cobrir el càrrec. La situació s’ha resolt amb un nomenament unilateral i a dit; una manera de fer que, per la urgència del moment però també per costum, dista d’un model transparent i de consens. I aquestes són dues idees que ens neguem a abandonar. Les institucions democràtiques han de ser transparents per defecte, no pas perquè tinguem sospites que s’hi fan tripijocs obscurs; i han de prendre decisions que busquin el màxim consens possible amb aquells sectors directament implicats en els temes que es gestionen; no només per legitimar el camí emprès, sinó també per implicar la ciutadania en els afers públics que l’afecten personalment i col·lectiva.

El teatre de l’Escorxador, un dels equipaments culturals més importants de la ciutat, fa més d’un any que està pràcticament aturat per qüestions legals, burocràtiques i polítiques. El concurs fou una decisió a priori encertada per desencallar la situació, però malauradament no va donar els resultats esperats: un projecte engrescador dirigit per una persona amb experiència en les arts escèniques i valenta per generar i assumir els reptes inherents als equipaments públics d’aquesta naturalesa. Llorenç Corbella, la persona escollida, és un professional amb una dilatada trajectòria i gaudeix de prestigi entre els companys de les arts escèniques. Ens sembla encertada, però les maneres continuen sent deficitàries en termes democràtics i ens posen alerta de cara el futur. No posarem impedients al seu nomenament perquè el Teatre de l’Escorxador torni a endegar i es dirigeixi de manera coordinada i eficient amb la Llotja i la Sala Julieta Agustí, però ens preguntem com volem que funcionin aquests espais a partir d’ara.

Les raons per les quals tan poca gent va presentar-se al concurs són una mescla de variables que es combinen creant una radiografia gens encoratjadora de la situació: la por a no poder gestionar un pressupost suficient que permeti ser ambiciosos i el temor que la feina es converteixi en una mera gestió del calendari imposat des de la regidoria emboira la il·lusió de tirar endavant un projecte engrescador, innovador i crític; la sensació de perifèria i llunyania que transmet Lleida a la resta de Catalunya desincentiva els professionals que no són de les comarques ponentines –una realitat que algun dia haurem d’encarar– i l’amenaça d’estar en tot moment sota el control estricte d’una alcaldia amb fama d’intervencionista i de tarannà autoritari són algunes –no totes– de les idees i raons que corren de manera informal entre els professionals del sector a l’hora d’indagar en les causes del problema. No són conclusions d’un estudi acadèmic, però obviar aquesta remor de fons seria una actitud autocomplaent i ens privaria de reflexionar sobre el futur, ara que la direcció està coberta i s’ha de recuperar el temps perdut. Mirar endavant vol dir preguntar-nos sobre quina és la línia de treball que ha de seguir la nova direcció, quin és el servei que els equipaments com els teatres presten a la ciutadania i com s’ha de gestionar el delicat equilibri entre l’autonomia dels professionals i la responsabilitat, derivades dels afers públics. Unes preguntes que ens remeten altra volta a la necessitat que les decisions busquin el màxim suport entre el sector de les arts escèniques i que s’expliquin sense reserves a la gent que hi presti interès. Com a teatres públics tenen una funció social i hem de ser capaços de trobar l’equilibri just entre el públic, la qualitat i la sostenibilitat.

En tant que són equipaments municipals la responsabilitat darrera és de la Paeria, per això és normal que la regidoria de cultura es reservi el dret de dir-hi sempre la darrera paraula; però aquesta no pot estar al servei dels interessos polítics sinó dels públics, i a Lleida sovint s’han confós aquests dos termes en detriment de la pluralitat i la democràcia.

Des de la Crida per Lleida-CUP apostem perquè la nova direcció lideri un projecte bastit de manera consensuada en una taula de participació sectorial de les terres de Lleida, un espai de debat col·lectiu i permanent que encerti a generar línies mestres de treball a mitjà i llarg termini. No es tracta que la figura del director sigui un mer executor de les decisions de la mesa, sinó convertir aquesta en un punt de trobada entre els responsables polítics, els representants de les arts escèniques i la mateixa direcció per tal d’avaluar la feina feta, generar propostes i recollir de manera formal les inquietuds d’aquella gent que, per raons professionals, són una veu legítima a tenir en compte. Aprendre dels errors, ser realistes, generar espais de debat i consens són, per tant, alguns dels pilars sobre els quals s’ha de recolzar la nova direcció dels teatres públics lleidatans i la taula sectorial que proposem per tal que les decisions polítiques que afectin les arts escèniques juguin amb el suport de la ciutadania.