Carta oberta a l'alcalde

Sé que t’agrada molt, com gairebé a tothom, que et donin copets a l’esquena i que cares somrients et diguin que tot ho fas molt bé, que voles alt i que gràcies a tu Lleida és una Terra ferma i moderna i ambdetot.

Sé que t’agrada creure que és així i que acceptes de bon grat que els acòlits i els ciutadans et saludin i t’aplaudeixin respectuosos i sol·lícits. Sé que t’agrada controlar-ho tot i que al teu voltant no hi hagi parets amb esquerdes, ni fenedures en el terra que trepitges, ni veus discordants o malcontentes o senzillament crítiques (vull dir amb criteri propi). Sé que gaudeixes sortint als mitjans, als butlletins d’associacions, als fulls parroquials... On sigui, a tot arreu, a tot color i amb la teva millor cara.

Sé tot això i és per aquesta raó que ja m’apresso a dir que aquesta carta no t’agradarà. Et deixarà dormir tranquil, n’estic segur (no compta una mosqueta, quan un disposa de canons!), però no t’agradarà perquè no hi llegiràs llagoteries, ni lloances, ni adulacions.

Sé que no t’agradarà i malgrat tot l’escric. Recordes aquell conte tan bonic del Rei que anava despullat i a qui ningú gosava dir-li la crua veritat? Doncs, això.

I vull que sàpigues que t’escric trist i sol (no en culpis ningú altre, encara que som molts els qui no estem contents), i que no temo gens que aquesta carta em suposi estar vetat i molt malvist en tots els àmbits on els teus tentacles poden arribar (tu i jo sabem que són moltíssims i ben armats), o que em condemni a ser per sempre més un desterrat a Kolimà (beneït Shalàmov, que ens vas donar un clam tan alt de dignitat!).

Tinc una edat, saps?, i “dels sofriments passats tinc l’ànima madura”. No sóc excepcional en cap sentit, però he fet i he escrit algunes coses diré que prou dignes i que ho he fet amb tota l’honestedat i generositat de què he estat capaç. He tingut ideals i somnis, il·lusions i ítaques per viatjar. I com que he tingut tot això, també he pogut veure de tot, bona gent i mala gent, bones maneres i dolentes, veritats i mentides. He après, sobretot. He après a escoltar el cor i a saber que quan batega fort vol dir que té raó. I és des del cor que t’escric aquesta carta, alcalde, des del meu pobre cor ferit i dolgut per tanta hipocresia i desencís.

I això és el que et diu el meu cor: no ho fas tot bé, alcalde, i no ho fan bé alguns dels teus més íntims col·laboradors. Entre tu i ells, per malfiança o desafecció, qui ho sap, heu anat neutralitzant i desactivant i castrant tota espurna d’entusiasme, de vigor i de força de la vida cultural de la ciutat i dels seus actius fonamentals: intel·lectuals i creadors, associacions i grups d’opinió. No sóc ningú per jutjar, esclar, ni en tinc cap intenció, però sento la necessitat de dir-te que crec que has oblidat que darrere cada paraula que diem i de cada gest que fem hi ha, quasi invisible, la fina línia que separa la virtut de la mesquinesa, la generositat de l’interès egoista. Penso que has oblidat que darrere cada projecte i cada somni hi ha cares i noms (un teu col·laborador va espetar-me alegrement que jo per a tu no tenia ni una cosa ni l’altra, però no em vaig ofendre). I crec, també, que has desaprès d’escoltar i de comprendre. Que has oblidat sobretot d’escoltar les veus d’aquells que no t’estimen com voldries, o que senzillament dissenteixen dels teus mètodes i formes, o que treballen en silenci, però amb l’ambició de donar el millor d’ells per als seus i per al món. No has escoltat i per això ja no sents veus, només els ecos que et retornen els qui et bressolen, per fe, per por o per amor (qui sap per quins ressorts l’ànima es mou?). Jo crec que has oblidat la veu del nen que crida en tu i et diu, com la guineu al Petit príncep, que “el que és més important és invisible als ulls”.

Estàs decebut? Et pensaves que trauria al balcó tot de draps bruts? Esperaves carn i fetge? No, alcalde, això no ho esperis de mi. Ja t’he dit que et parlava des del cor, i és al teu cor que s’adrecen les meves paraules, a la teva consciència, al teu jo interior. Res de draps bruts. En tinc ben bé prou si has escoltat el meu plany i el meu missatge. Vetlla per tu. Vetlla també pels qui tens a la vora i mira d’evitar, si pots i vols, que tractin la cultura i les persones que la fan possible tan malament com ho han fet. I decideix si són prou competents per ocupar els càrrecs que els has concedit.