Claredat i transparència sobre el CETA

Finalment el CETA, el Tractat de Lliure Comerç entre la Unió Europea i el Canadà, es va signar el 31 d’octubre passat a Brussel·les, per part del president del Consell Europeu, Donald Tusk, i del primer ministre canadenc, Justin Trudeau. L’acord, que ha acaparat el focus informatius durant les darreres setmanes, ha estat el gran cavall de batalla dels grups antiglobalització i àmpliament foragitat per partits d’esquerra i d’ultradreta.

Fins i tot el Parlament de Catalunya, amb el grup de Junts pel Sí dividit, va votar contra aquest tractat consensuat entre la UE i el soci comercial més semblant a ella, el Canadà.

Per què un acord comercial entre països semblants ha generat tanta controvèrsia? Per què partits que tradicionalment han fet sempre costat a les economies més obertes del món, quan arriba el CETA o el TTIP –acord similar amb els Estats Units, en plena negociació–, adopten postures tan bel·ligerants? Òbviament, preguntes de difícil resposta sobretot per a aquells que ni s’han pres la molèstia de demanar l’opinió de la Comissió Europea o de les parts negociadores i, molts menys, no han volgut desprendre’s ni de cinc minuts per llegir-se el contingut del document.

El principal actiu d’una democràcia sòlida es basa en un electorat ben informat capaç de prendre decisions a partir de la informació disponible, i en això tots hi tenim la nostra responsabilitat. No tot s’hi val per aconseguir els nostres objectius. Els fins, per lloables que siguin, no justifiquen utilitzar la falsedat, les mitges raons, la desinformació i ni molt menys la demagògia. En aquest escenari del tot s’hi val, impregnat de l’art de la confusió, s’ha arribat a parlar de sistemes privats d’arbitratge al CETA, dels quals l’acord no disposa, ja que introdueix un sistema de tribunals públics per tractar les disputes sobre les inversions molt més avançat, perfeccionat i amb moltes més garanties que el sistema d’arbitratge privat contingut en els més o menys 1.300 acords bilaterals d’inversió que tenen els estats membres de la UE. Semblaria, doncs, que els qui s’oposen al nou sistema millorat afavoreixen la continuació del sistema arcaic dels acords actuals, en detriment del respecte del dret a reglamentar i les garanties per als governs que els nous acords, com ara el CETA, volen introduir.

En aquest tortuós camí fins a la seva aprovació hem estat testimonis de l’incomprensible ascens a l’heroïcitat dels diputats valons que van bloquejar l’acord i, unes hores després, de la seva defenestració i descrèdit per part dels mateixos que els varen enaltir, acusats ara de cedir a les pressions de canadencs i del Consell Europeu. Una posició que no deixa de ser pueril si hom pensa que el bloqueig inicial al Tractat obeïa no només a la defensa dels interessos particulars valons per sobre de qualsevol altra consideració sinó també a l’aprofitament molt intel·ligent d’atacar el Govern federal per part dels partits a l’oposició al Parlament. De retruc, aquests diputats apareixien com els abanderats i herois dels moviments antiglobalització i encara anticapitalistes.

S’ha arribat a dir que la negociació contrarellotge amb Valònia, per tal que finalment donés el seu vistiplau a l’acord, suposava un atac a la seva pròpia sobirania. I no eren sinó pressions quan se la comminava a mantenir-se ferma en el bloqueig al marge dels seus interessos?

A casa nostra s’ha parlat molt també d’aquest acord. En concret sobre la seva possible afectació a les Denominacions d’Origen. Què en diu, d’això, el tractat? Fins ara, les DO estaven totalment desprotegides en el comerç bilateral amb el Canadà. Amb el CETA, s’incorpora una clàusula que prohibeix “l’ús de qualsevol mitjà de designació o presentació d’un bé que indiqui o suggereixi que el bé en qüestió prové d’una altra àrea geogràfica que no correspon al lloc de producció, de forma que pugui dur a equivocar el públic sobre l’origen del producte” (article 20.19.2.b).

Aquestes clàusules són molt estrictes per a algunes denominacions d’origen, per exemple la llonganissa de Vic, l’oli del Baix Ebre-Montsià, l’oli de la Terra Alta, de Siurana i de les Garrigues, que queden específicament protegides (pàgines 518 i 519) com a zones productores de béns europeus. Aquestes DO són les que han estat considerades prioritàries en funció de la seva notorietat, potencial d’exportació i d’utilització abusiva, en funció de les informacions i l’agenda dels estats membres.

Si bé és cert que altres DO no queden inserides en l’annex, sí que deixa la porta oberta a noves incorporacions al tractat, a través del Comitè Conjunt del CETA i/o també a través del comitè especialitzat sobre Indicacions Geogràfiques, que crea el propi acord, per tractar bilateralment les qüestions relatives als perills que puguin concórrer algunes DO quant al mal ús del seu nom.

En qualsevol cas ja va sent hora que comencem un debat amb profunditat, serè i calmat sobre el paper que volem jugar en el futur en l’economia mundial.

Això no significa pas renunciar als grans estàndards de qualitat, de salut i de condicions socials i laborals que hem assolit a Europa després de segles de lluita. Vol dir preservar-los i estar vigilants perquè en els acords aquests estàndards es respectin. Ho ha dit així la pròpia comissària Cecilia Malmström, encarregada de Comerç.

Europa no farà concessions en drets socials, ambientals ni de seguretat alimentària en cap dels acords comercials que se signin.

Però si volem començar un debat d’envergadura, almenys els nostres ciutadans es mereixen que els que hi participem ho fem ben informats, sense tergiversacions ni mala fe.

Com també es mereixen que quan els donem explicacions, no ho fem sobre la base d’argumentaris o relats que van bé per als nostres interessos o per a les nostres posicions, sinó sobre la base d’informació contrastada i documentada.

La ciutadania vol veritats, transparència i claredat. Tot el que li ha mancat al debat sobre el CETA a casa nostra en les darreres setmanes.