Sant Jordi: tradició, història i literatura

Gairebé mil anys després que l’Abat Oliba consagrés un altar a honor i glòria de sant Jordi, Catalunya continua venerant aquest sant cavaller, però de maneres més prosaiques, que no les pròpiament místiques. És a dir, la resiliència de Sant Jordi a l’oblit o la intranscendència, la seva capacitat per sobreviure i reconstruir-se al llarg dels temps, ha trobat, en Catalunya –tot i ser patró d’altres pobles, imperis i nacions–, el seu millor aliat.

Això és així perquè, des de temps immemorials, el mite de Sant Jordi ha sabut reinventar-se o innovar-se, com diríem ara, molt abans que aquest terme tingués cap mena de significant ni significació: Jaume I i els seus descendents portaren la devoció cristiana i cavalleresca del sant als regnes de Mallorca, València i Sardenya; els prohoms municipals del segle XV instauraren la tradició de regalar una rosa a les dones que anaven a missa per festejar la diada; la represa cultural de la Renaixença conferí al sant i al drac tota una simbologia nacional i catalanista; i fins al 1995, quan, a proposta dels editors catalans, la Unesco declarà el 23 d’abril Dia Mundial del Llibre i dels Drets d’Autor. A tot això cal sumar-hi els noms universals i propis de Shakespeare o Josep Pla, que van morir en aquesta data, 1616 i 1981, i Cervantes, que traspassà la vigília de Sant Jordi del 1616.

La Diada de Sant Jordi conjumina tres components bàsics: el patriòtic, perquè és una tradició lligada a la història del país i la seva voluntat de transcendir i de projectar-se de generació en generació; el social, perquè mobilitza ciutadans de totes les edats i condicions; i el cultural, perquè situa la literatura al bell mig de la quotidianitat ciutadana. En conseqüència, i sent l’Institut d’Estudis Ilerdencs un centre de creació i difusió cultural de primer ordre, la Diada de Sant Jordi ocupa un lloc preeminent de la seva programació, ja que la festa del llibre i la rosa esdevé, a casa nostra, un acte de reconeixement a la literatura, a la consegüent aportació que s’hi fa des de les terres de Lleida, i un magnífic pretext per donar a conèixer les novetats literàries, col·laboracions i coedicions de l’Institut.

Enguany, la festa coincideix amb una data memorable per a la cultura a Ponent. En l’endemig d’una immensa desolació material i espiritual, quan el nazisme arrasava mig Europa i el feixisme el que en quedava, irrompia, ara fa setanta-cinc anys, un institut d’estudis destinat a fomentar, ordenar i coordinar la investigació científica, el cultiu de les arts i el de les lletres de Lleida. Fatalment, el 29 de desembre d’aquell 1942 –un dia abans de l’acte oficial d’inauguració de l’IEI–, a Sant Quirze Safaja, sol dels seus i lluny de casa, s’apagava la veu del poeta, Màrius Torres, mentre Lleida perdia una de les seves aportacions intel·lectuals més preclares a la història de la literatura catalana.

Tot i els cicles convulsos a què ens ha abocat la història al llarg dels segles –el del naixement de l’IEI n’és un i prou eloqüent–, la cultura catalana sempre ha sabut trobar noves vies a la seva expressió; oimés, en aquestes terres, perquè la ciutat i el territori de Lleida formaren part, des dels primers balbucejos del segle vint, d’aquelles àrees i localitats catalanes on hi hagué una activitat cultural avançada i d’elit, amb uns intel·lectuals i uns teòrics de primer nivell. Per això, en una data com la d’avui, l’IEI ha volgut recuperar una acció cultural de gran qualitat i profund calat: la reedició en format facsímil de Vida Lleidatana, revista quinzenal il·lustrada que veié la llum l’any 1926, en plena dictadura primoriveriana, i amb la qual reedició s’ha volgut reconèixer la premsa històrica de proximitat, que maldava per informar, comunicar i culturitzar des de l’àmbit local i en la llengua pròpia del país. De finals del segle XIX al primer quart del XX, la premsa local i comarcal en català s’expandí arreu i tingué una força indiscutible com a eina de normalització lingüística, de sensibilització nacional i, consegüentment, com a plataforma d’informació, de crítica i d’opinió dins de la seva àrea geogràfica i social d’influència. L’aparició de Vida Lleidatana l’any 1926 és el resultat d’un procés acumulatiu i d’encadenament entre uns fets històrics que arrenquen en el moviment cultural de la Renaixença i es materialitzen en l’ideari polític, pragmàtic i renovador del Noucentisme.

En definitiva, i tornant a Sant Jordi, pel testimoni que aporta, per com aconsegueix aproximar-nos a realitats múltiples i diverses i, evidentment, pel convit a la reflexió personal i col·lectiva, la literatura és un magnífic caminador del pensament en les societats; i la diada que avui celebrem, un compromís envers la literatura i un reconeixement a tota la gent relacionada amb el món del llibre: els escriptors, els editors i els lectors.