L’entrepà i la jornada laboral

Tots sabem per experiència que treballar sis hores seguides humanament són difícils de suportar. Necessitem un temps, uns minuts de descans o de pausa laboral. Això es diu l’hora de l’entrepà (la pausa del bocadillo o del café). Tenen dret a aquest temps de descans tots els treballadors que realitzen jornada continuada. La finalitat d’aquesta interrupció és la de dotar el treballador d’un temps de descans en la jornada.

La normativa laboral, concretament l’article 34.4 de l’Estatut dels Treballadors, estableix que sempre que la durada de la jornada diària continuada excedeixi de 6 hores, haurà d’establir-se un període de descans obligatori durant la aquesta d’una durada no inferior a 15 minuts. Aquest espai de descans es considerarà temps de treball efectiu quan així estigui establert o s’estableixi per Conveni Col·lectiu o contracte de treball. Per tant i de forma resumida podem dir: 1) Que perquè aquest article tingui aplicació hi ha d’haver una jornada de més de 6 hores continuades perquè es tingui dret al descans. Si la jornada dura menys i el conveni no regula res al respecte, no hi ha dret al descans. 2) Que la durada de la pausa haurà de ser com a mínim de 15 minuts. El Conveni Col·lectiu, pacte o contracte, pot millorar aquest límit legal, que en tot cas, haurà de respectar-se. 3) No cal dir que aquest període de descans, si no es gaudeix, pot ser retribuït. 4) Aquest temps serà considerat de treball efectiu en funció del que pugui disposar el Conveni Col·lectiu d’aplicació o el contracte individual de treball. 5) Si la jornada dura menys i el conveni no regula res al respecte, no hi ha dret al descans. El fet de treballar cada dia 8 hores al dia no significa forçosament que el treballador tingui dret a la pausa de l’entrepà, com es creu, a vegades, erròniament. Tot dependrà si les hores són continuades o no. Si tens un horari de dilluns a divendres de 9 a 14 hores i de 16 a 19 hores, al fer 8 hores de treball, pots arribar a pensar que tens dret a gaudir d’alguna pausa. Però en realitat i com literalment prescriu la normativa, no existeixen 6 hores continuades i per tant no es té dret a aquesta interrupció de la jornada. Un altra cosa és que l’empresa et pugui concedir uns minuts lliures, encara que després, els hagis de recuperar.

En el cas dels treballadors menors de 18 anys, el període de descans tindrà una durada de 30 minuts, i sempre que la jornada diària continuada excedeixi de 4 hores i mitja.

La jurisprudència ha reconegut: a) que el moment de gaudir del descans no hauria de determinar-se de manera unilateral per part de l’empresari. Seria convenient la seva fixació mitjançant Conveni Col·lectiu o en virtut d’un pacte individual de cada treballador. b) durant el descans de l’entrepà, els treballadors poden sortir del centre de treball i si la pausa és reconeguda com a temps de treball efectiu i el treballador ha sortit fora del recinte, en cas d’accident es considerarà com de treball. c) No és possible la supressió unilateral per part de l’empresari si el descans ja s’ha gaudit habitualment considerat com de temps de treball efectiu i existia una clara voluntat empresarial de reconèixer l’esmentat benefici (es manté el dret inclús en la successió d’empresa). Aquesta supressió afecta les condicions de treball i per tant és una modificació substancial de les condicions de treball. d) No es pot excloure els treballadors temporals ni els treballadors depenent del lloc d’on presten els seus serveis, del dret a l’abonament del descans de la jornada, ja que suposaria una violació del principi d’igualtat. e) Algunes resolucions han establert que la retribució d’aquest descans no suposa la seva consideració com a temps efectiu, ja que s’ha de pactar expressament, i f) No procedeix la compensació de la pausa de l’entrepà amb un altre plus o complement econòmic, perquè no es tracta de conceptes homogenis.

S’ha de ressaltar que el dret al descans durant la jornada és un dret reconegut per l’Estatut dels treballadors i no depèn de la voluntat de l’empresa.

Finalment comentarem una sentència molt mediàtica, dictada pel Tribunal Suprem. Fins ara, la doctrina emesa per l’Audiència Nacional considerava que el descans del refrigeri que no s’hagi pogut gaudir pel treballador, s’hauria de considerar com hores extraordinàries a l’incrementar-se innecessàriament la jornada dels treballadors.

Però el Tribunal Suprem discrepa de l’Audiència Nacional i revoca la seva doctrina, assenyalant que aquest excés sobre la jornada habitual ordinària exigible, que ja està considerat de treball efectiu, no pot ser qualificada ni remunerada com a hores extraordinàries en sentit estricte, en tant que aquestes hores ja estan incloses i retribuïdes en la jornada anual ordinària col·lectivament pactada.

Aquest excés ha de ser remunerat no només amb la retribució pròpia del temps efectiu de treball i mitjançant el salari pactat mensual, sinó també amb la quantitat addicional prevista per aquest supòsit en la normativa convencional. En conseqüència, el fet de no gaudir del descans no significa que se superi la jornada anual pactada, sinó que simplement es tracta d’un període de descans no gaudit que esdevé dins del temps màxim que s’ha pactat.