Democràcia emmordassada, també a Lleida

L’abril del 2014, per commemorar 35 anys d’ajuntaments democràtics, la Federació de Municipis de Catalunya i l’Associació Catalana de Municipis i Comarques van firmar una declaració conjunta que deia que la societat catalana va celebrar les eleccions del 1979 “amb il·lusió, esperança i amb la certesa que la llibertat era un valor que havíem de defensar després del llarg camí cap a la democràcia per fer una societat més justa”.

Tres anys i mig després, veiem desvirtuada aquesta afirmació perquè alcaldes com el de Lleida estan contribuint a laminar l’exercici de la llibertat, aquell valor que calia defensar sota la dictadura. Més encara: amb el seu silenci davant els excessos del govern espanyol i la seua col·laboració obstaculitzant actes pel referèndum, Àngel Ros està coadjuvant a dinamitar els pilars mateixos de la democràcia.

Aquesta democràcia que sempre ha patit greus dèficits, sorgida d’una transició que mai va ser tal, comandada pel franquisme, que ha acabat fent de la democràcia el millor negoci: sota el paraigua de la reconciliació, ha continuat estant al poder o a la seua ombra, sense passar comptes per res ni demanar perdó. I els seus fills i filles, emparant-se en una constitució que fa aigües pertot arreu, en recuperen els mètodes repressius i els modernitzen.

Redueixen la democràcia a la llei. “Viva España, viva el rey, viva el orden y la ley”, diuen els feixistes a les seues manifestacions. Curiosament –o no– el mateix que PP i Cs... Amb l’assentiment entusiasta del PSOE. Els drets democràtics més elementals, limitats o prohibits per –segons ells– garantir la llei. I fent actuar fiscals i policies com a executors. Aplicant mètodes indubtablement repressius i intimidatoris. Excedint-se cada cop més. En nom de la sacrosanta unitat d’Espanya, posant en perill, si cal, els valors democràtics. Preservant, és clar, l’statu quo.

En canvi, les aspiracions nacionals de molts catalans han anat sempre lligades a la defensa de la democràcia i el desig de llibertat. L’actual lluita de la majoria social per una nació catalana ho és també per la democràcia i per la llibertat. I contra l’statu quo. Ja que s’ha demostrat que els governs d’Espanya possibles s’han blindat contra la democràcia, la llibertat i la regeneració i el canvi. I donen mostres preocupants que la seua prioritat és i serà mantenir les catalanes i els catalans com a súbdits d’un sistema instal·lat en l’immobilisme.

Miquel Iceta, amb Àngel Ros al costat, ha dit que calia posar el comptador a zero... És clar que el zero és la unitat d’Espanya. Així, amb una gran gesticulació no exempta de victimisme, donen suport al PP en l’incompliment de les lleis que diuen defensar. I, en nom de la democràcia, criden a l’abstenció.

Amb el mateix cinisme amb què el govern del PP anomena “acuerdo por el que se adoptan medidas en defensa del interés general” la intervenció de finances de la Generalitat, que impedirà el cobrament de la renda mínima garantida o retardarà el dels ajuts a les persones en situació de dependència i el de les factures als proveïdors (vet aquí l’interès general).

Àngel Ros, més enllà de la seua entesa amb Cs i PP per l’alcaldia, ha entrat en campanya donant suport incondicional a Rajoy. President del PSC abans que alcalde Lleida, ha oblidat el clam dels lleidatans que volen decidir (com ell, mesos enrere) i ha abraçat l’unionisme predemocràtic: el de “una, grande y libre”; que nega el dret a votar i torpedina la separació de poders; que fomenta la discòrdia i acusa els altres de dividir la societat; que, després dels atemptats de Barcelona i Cambrils, ha mostrat el seu perfil més xenòfob. Per a més deliri de l’etnocentrisme hispànic.

I parla de complir la llei, Ros! El nostre grup municipal ve denunciant des de fa molt temps que el govern municipal, amb ell al capdavant, comet irregularitats en el compliment de la llei: de la Llei de contractació, de la Llei d’hisendes locals, de la Llei de política lingüística, de la Llei de transparència, de la Llei de règim local (la catalana i l’espanyola). Complir la llei... És clar que la llei no és més que un pretext: Com ho és per al govern espanyol i els partits que hi donen suport (Pedro Sánchez mediante), que tenen poc o gens interès a complir-la: la corrupció d’uns i altres continua impune, menystenen les sentències desfavorables del TC, neguen la separació de poders i fan que l’executiu s’atribueixi funcions del legislatiu i el judicial, menyspreen el marc competencial autonòmic, incompleixen les pròpies lleis de pressupostos, utilitzen els mecanismes de l’Estat en benefici propi, promouen modificacions abusives i vergonyants del marc legal... I construeixen un relat fals sobre la il·legalitat del referèndum. Ho diuen veus tan poc sospitoses d’independentisme com l’alcaldessa de Madrid, que és jutgessa emèrita: ni el TC ni ningú no l’ha declarat mai il·legal, sinó que suspèn mentre no hi hagi una sentència definitiva.

Així que continuem compromesos amb el referèndum, perquè va d’això: apoderament de la ciutadania, participació, democràcia. I, evidentment, continuem fent campanya pel sí a una república catalana nova, que vol dir: canvi d’un sistema polític malalt, corrupte, degenerat; ruptura amb un Estat espanyol els governants del qual posen impediments al progrés de Catalunya, no vetllen pel benestar de la seua ciutadania i han emmordassat la democràcia.