Uns raonaments envers el procés

Per què els nostres veïns de la Meseta no entenen, o no volen entendre, el procés? Des de la meva perspectiva, o no ho volen entendre o perquè es fan el “tontu”; que per desgràcia per a mi, és aquesta. Doncs dit això, jo modestament els faré un senzill raonament, i d’una manera gràfica, que els ajudarà.

Només cal fixar-se per uns instants en el mapa geogràfic de la “Vieja Piel de Toro”, per adonar-se’n. Tot comença i acaba a la Capital del Reino, les carreteres radials, les vies de tren, tant les decimonòniques com les d’Alta Velocitat... Que per cert, va ser un català, que més que establert a la capital, va ser incrustat a les elits del comandament a Madrid, el que va canviar el nom de TGV (tren de gran velocitat), pel de, diguem-ne més patriòtic d’AVE (alta velocidad española), com no podia ser menys. Tornant al tema. Quan els nostres veïns decideixen quelcom ho fan des de i exclusivament amb els ulls del fòrum. Com els americans fan amb el mapa mundi, al mig de tot hi posen el continent americà. És històricament conegut que la cartografia, el centre de la representació gràfica és Europa, no per cap ostentació, sinó perquè es van fer abans del mal conegut descobriment d’Amèrica. Doncs això. Totes les capitals de la Meseta estan connectades entre si per AVE, per autovies (evidentment de franc) i per les antigues nacionals i vies de tren convencionals. Això no respon a cap criteri econòmic, puix que la rendibilitat de les esmentades infraestructures llueix per la seva absència. Com diu aquell: “Sí, pero las tenemos.” Olé, con dos coj... Si us hi fixeu, els Països Catalans, per sort i en contra del tarannà dels aparells de l’Estat, encara som el motor de l’economia Ibèrica. Però entre Barcelona i València no hi ha cap AVE, hi ha tan sols una via de tren del s. XIX, una carretera Nacional amb traçat comarcal, de doble sentit i, això sí, una autopista de peatge. Que dit de passada, es va construir en la dècada dels 60/70 del segle passat, en gran mesura per l’aportació de capital privat, provinent de les arques i estalvis de la gent dels Països Catalans i que no són gratuïtes (malgrat estar amortitzades), ni es preveu que ho siguin, almenys a curt/mig termini. Tindríem moltes i moltes raons per fer evident el fet que no ens han deixat cap més sortida, però he volgut posar aquest exemple perquè, tan sols amb un cop d’ull i d’una manera gràfica amb el mapa de la Península, o un és cec o es fa el “tontu” per no adonar-se del motiu. De fet, també els catalans, tenim la nostra part de culpa. Ens hem dedicat a produir i prou, sense defensar els nostres interessos a l’Administració central, i entre les raons que modestament i veig, podem destacar-ne unes quantes. La primera és que mai ens han motivat el temes de l’Administració de l’Estat. És com una mena de vagància instal·lada en el nostre ADN i la segona és que des de Madrid mai ens ho han posat fàcil. És clar, que els castellans, mai ho han fet públic, i de fet, sempre que se’ls qüestiona ens contesten que som tan espanyols com ells. Però evidentment, al seu subconscient (y en la intimidad), tenen molt clar on podem arribar dins de les estructures de l’Estat espanyol (Castellà), i ser president del Govern és feina “harto difícil”, excepte rares excepcions com Prim i Pi i Margall. Encara que un faci tots els vots de fidelitat envers la “Sagrada Unitat de la Patria”, no deixen de mirar-te amb recel. Aquest fet, més la poca o nul·la capacitat d’integrar-nos-hi, ha donat com ha resultat el mapa geogràfic a què faig esment. Tant és així, que els bascos són per als habitants de la Meseta els Castellans rics; com els parents, als quals se’ls té un respecte no per qui són, sinó pel que tenen. I de fet, fins que a finals del s. XIX i principis del XX, en Sabino Arana, des de el catolicisme més militant, no va escalfar el “hecho vascuense”, els bascos tenien tots els avantatges per tutelar l’Administració d’Espanya (Castilla) sense cap mena de desconfiança. Tot el contrari que els catalans, que inclòs els de pedra picada i ferms convençuts de fer l’Espanya, el seu Estat, són vistos sempre, amb lupa, recel i amb el constant interrogant, si la seva fidelitat és de fiar. Us posaré dos exemples que ratifiquen les meves tesis. Una no fa pas gaire temps, i l’altra, una mica més macabra, que certifica les raons esmentades. Podria posar-ne més, però aquestes són prou explícites envers els meus arguments i raonaments.

La primera és quan en Felipe González, l’any 1983, va dir: “El problema del País Vasco és de orden público, mientras que el verdadero problema és el hecho diferencial catalán.” L’altra és un paisatge històric en plena Guerra Civil, que el sol fet de redactar-lo em posa els pèls de punta. Aquest va anar així: durant la Batalla de l’Ebre i quan l’Exèrcit Nacional va contraatacar les posicions que les Forces de la República havíem conquerit en l’ofensiva del pas l’Ebre (28/7/1938), va haver-hi un combat sagnant als voltants del poble de Vilalba dels Arcs (Terra Alta), en un bancal on hi havia una petita depressió i un front que, com a molt, hi havia (en l’actualitat encara existeix) 500?m, però suficient perquè des d’una posició elevada dominada pels republicans poder defensar-se. Llavors un comandament de l’Exèrcit de Franco va donar l’ordre d’atacar les trinxeres republicanes, que òbviament estaven més elevades. Allò va ser una carnisseria. Tant és així, que un Oficial va qüestionar la fatídica ordre del seu cap. La contesta del Comandament envers el seu subordinat va ser: “No te preocupes, Capitán, se matan entre catalanes, no hay mal que por bien no venga.” El Capità es va quedar petrificat.

Sabeu qui eren els soldats que va posar el comandament a la referida massacre? Eren el del Tercio de Montserrat, catalans de la lleva del Biberó, enrolats a la “Causa Nacional”. Aquest terç, format íntegrament per catalans que no tenien més de vint anys, va quedar esmicolat: dels 285 soldats en van quedar 17. I acabo. Si no ho entenen amb aquest fet i raonaments, jo els ajudaré. Tan sols han de canviar els noms, on posi catalans, castellans, i a l’inrevés, i, llavors, que es tornin a fer la mateixa pregunta que em faig jo: per què volem marxar?