L'adoctrinament i els docents

D’ençà que tinc ús de raó, he vist com cada govern ha formulat Lleis d’Ensenyament per poder enfocar l’educació envers els seus postulats dogmàtics i ideològics. Mai hi ha hagut un consens en un tema tan cabdal en la formació de les persones: l’educació és la base de tota forma autocrítica individual i col·lectiva i... a partir d’aquest consens millora la societat a la qual pertanyem.

Arribats fins avui, ara ens surten amb el famós adoctrinament. Doncs tenen raó, però ni més ni menys que altres. Tot professor és un individu i, com a tal, té una manera de veure les coses, d’interpretar-les, d’explicar-les, té uns ideals i els coneixements per enfocar els fets, això és inevitable i val per a tots i totes les maneres de pensar, “habidas y por haber”.

És a dir, un docent, té ideologia... igual que un metge, un jutge o un forner, com tothom, per poca formació que una persona tingui. Dit això, permeteu-me fer-vos un relat sobre l’experiència personal que vaig viure en la meva etapa universitària, que pot ajudar-nos, si més no, a meditar i entendre una mica millor el mal emprat terme adoctrinament. Tenia un professor i catedràtic a la Facultat que estava lliure de tota sospita de no ser un home amb una ideologia gaire clara i nítida, que en feia militància activa i pública i, a més, va ser ministre d’un govern d’Adolfo Suárez. En una de les seves primeres classes i des de la seva militància política ens adoctrinava de la manera següent: partia de la base que els historiadors érem els “periodistas del pasado” i com a tals havíem de reflectir els fets del passat amb la màxima objectivitat, amb els riscos que això comporta, ja que hem d’esbrinar els fets ocorreguts a través dels documents, redactats en el moment que van passar o al llarg d’un temps indefinit posteriorment per coetanis o per terceres persones amb la seva càrrega subjectiva. És per aquests raonaments que els historiadors, quan han de fer una tasca d’investigació, han d’acudir al màxim de fonts al seu abast per poder tenir la màxima informació i punts de vista, com més diferents millor, i així, amb el rigor i anàlisi metodològica acadèmica i de deontològica necessària, elaborar la tesi més aproximada i objectiva del succés històric a analitzar i aportar a la crònica el més curós apropament a la realitat passada de l’esdeveniment.

Per exemple, ens deia que el 18 de juliol del 1936 era un esdeveniment històric. Sense cap mena de dubte, va succeir, i va ser un aixecament militar per part d’una part de l’Exèrcit contra el Govern legítim de la República; ara els historiadors han de fer la narració de la història cronològica del succés... i a partir d’allí fer l’anàlisi descriptiva de per què va ser així i no aixà, i quins elements van influir d’una manera i d’una altra, sempre des de la precisió i fidelitat al fet històric.

L’adoctrinament a l’escola sempre hi ha estat, és inevitable; per les tesis exposades anteriorment, però també per una imposició imperativa del poder del moment, i ho han intentat tots. I molt més si aquest se sustenta en una Dictadura; llavors penetra en el cos educatiu i el seu alumnat, però moltes vegades aconsegueixen l’efecte contrari. Un exemple és l’escola franquista. Quants no estaven d’acord i ens van formar amb les idees oposades a les que perseguia el règim? A més, el docent és la persona que pot tonificar i filtrar els efectes de la usurpació per part del poder de l’ensenyança a les aules; és més, jo crec que és la seva obligació. De fet, un professor té la seva manera de percebre les coses, d’explicar-les, i irreflexivament el subconscient li condiciona la manera de fer entendre l’explicació històrica i/o filosòfica, i això és el que ha d’evitar tot professor. Màxim rigor amb nosaltres mateixos. Dit això, em nego a acceptar que s’adoctrina d’una manera preconcebuda. Quina sort que vaig tenir d’haver estat alumne d’un professor que, tot i que tothom sabia que era l’historiador oficial del règim, no ens va adoctrinar sinó que predicava tot el contrari: a mi em va marcar el camí per esforçar-me a ser un bon docent. Sabeu com es deia el professor? Ricardo de la Cierva, catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat d’Alcalá de Henares. En l’exercici de la meva professió consideraré, primer de tot, l’educació dels meus alumnes. No anteposaré ni els interessos dels meus caps, ni els de les autoritats educatives, ni els de la meva església, ni cap altre. Faré servir tots els meus coneixements en benefici dels meus alumnes. Ampliaré els meus coneixements constantment, sense conformar-me mai amb el que ja conegui i sense assumir mai haver arribat al pinacle del que puc saber. L’art és llarg: mai deixaré de llegir i preparar-me. Faré grans les expectatives respecte a l’acompliment dels meus estudiants. Els ajudaré a fer més ampli el seu món i a expandir les seves possibilitats. Els faré esforçar-se, perquè aconsegueixin més del que ells mateixos suposen possible. Quan entri a l’aula de classes, ho faré sempre per bé dels estudiants; mai els faré mal, i procuraré no cometre injustícies amb ells. Els tractaré amb respecte i elogiaré els seus esforços. M’apartaré de tota corrupció i de tot abús de poder. Seré digne de la confiança dels estudiants i dels seus pares. Em comportaré de manera equànime i procuraré mantenir el control sobre mi mateix, per procedir com sigui millor per als meus alumnes. Procuraré donar sempre un bon exemple a tots els nens i joves, encara que no siguin els meus alumnes. M’abstindré d’elogiar tot vici i tota violència. La principal variable en la meva aula de classes, i la que més fàcilment puc controlar, sóc jo mateix. He de ser capaç de planejar les meves classes i de reflexionar críticament sobre el meu exercici com a mestre, i he d’estar sempre disposat a millorar en benefici dels meus estudiants. No transmetré rancor, desesperança, ni ràbia inútil als meus alumnes. Si arriba el dia en què estic convençut que el que faig no té sentit, o que ja no puc fer bé la meva feina, m’apartaré de l’ensenyament i deixaré que altres ocupin el meu lloc.

Si aquest jurament el compleixo, visca jo feliç, reculli els fruits del meu art i sigui respectat per tots i recordat per molts en el futur. Però si ho transgredeixo i cometo perjuri, que em passi el contrari. “El meu compromís!”.