Rafa Nadal i els alts directius

M’agrada molt l’esport i el practico quasi diàriament i concretament el tennis. Per a mi, l’esport és una font d’energia i vitalitat. L’esport és una escola contínua d’aprenentatge de valors i aquests, per si mateixos, conformen i modelen les persones i, per tant, el seu entorn (sigui empresarial o esportiu).

No tinc Rafa Nadal com un ídol. No m’agraden els ídols. Mai m’ha agradat adorar ni idolatrar ningú, ja que normalment els personatges famosos que es creuen semidéus però que són cent per cent humans, salvant honroses excepcions, són egoistes amb un alt grau de cinisme, incoherents, frívols, capritxosos, autoritaris i vanitosos, que demostren constantment les seves limitacions i misèries. Són ídols amb els peus de fang. He dit que no tinc ídols, però sí que sóc un gran admirador d’aquest tennista professional, ja que per a mi representa uns valors ètics i morals totalment contraris al perfil d’un ídol. Sóc un gran admirador no només perquè és un gran campió (ha guanyat recentment la seva onzena copa de Roland Garros), sinó perquè és un esportista exemplar, que ha ressorgit a base de treball i esforç. És un exemple de superació, que sap reconèixer la derrota i celebrar la victòria amb la mateixa cavallerositat. Ha demostrat la seva grandesa dins i fora de la pista. És el millor quan guanya i quan perd. El fet de perdre no l’espanta, per això guanya. No se’l coneix una declaració altisonant en tota la seva carrera. Nadal és un exemple clar que l’actitud supera l’aptitud, encara que aquesta ja de per si és extraordinària (la seva gran força mental i l’estratègia per afrontar la situació va sempre al davant de la seva impressionant capacitat física). Per Rafa, el fet de guanyar partits no és una qüestió de supèrbia o vanitat, sinó per l’ànim de superar-se. És un magnífic ambaixador de valors, del qual aquest país hauria d’estar orgullós.

Els valors que té aquest esportista són perfectament aplicables al món de l’empresa. Pràcticament són homologables. Existeixen valors compartits entre l’esport i una empresa. Un gran esportista no deixa de ser més que un líder o un alt directiu de la seva organització.

Quins valors són comuns als grans esportistes i als emprenedors?

-Una gran virtut de Rafa Nadal és que aprèn dels seus propis errors, qüestió que és extrapolable al món professional. La clau per ser un gran líder no és fracassar, sinó extreure lliçons positives del fracàs. Com deia Winston Churchill: “L’èxit és l’habilitat d’anar de fracàs en fracàs sense perdre l’entusiasme”. “Solament una cosa converteix en impossible un somni: la por a fracassar” (Paulo Coelho). “El fracàs derrota els perdedors i inspira els guanyadors.” (Kiyosaki)

-La humilitat de Rafa. Ser humil no significa que un directiu no tingui confiança en si mateix i treballar amb un horitzó obert. Ser humil és ser autocrític, ja que és acceptar que som éssers humans i que podem errar. Ser humil no consisteix a pensar que una persona és molt poca cosa. “La humilitat és la realitat, l’objectivitat, el fet de tindre els peus a terra” (Stem). La maduresa, el sentit comú, la concentració i l’autocontrol, units a la humilitat, ajuden a encarar els obstacles de forma més eficaç i superar-los amb èxit. S’ha d’afrontar les derrotes de forma serena i sense traumes.

-El treball en equip. Un directiu ha de ser conscient de les seves limitacions i que no tot pot dependre d’un. No hi ha esport o treball on l’individu arribi sol a l’èxit. En l’esport com en l’empresa, els resultats no els aconsegueix una persona sinó el conjunt de l’equip. S’ha de jugar sempre en equip. Escoltar sempre cada integrant. Tots i de forma mútua hauran de confiar i sumar esforços per canalitzar l’energia cap a la consecució dels objectius. L’esportista i l’empresari han de saber acceptar les crítiques i tenir confiança, aquesta és la base per aixecar-se de les caigudes i tirar endavant les adversitats. El directiu ha de ser coherent, saber escoltar, valorar i reconèixer la tasca dels seus empleats. Ser generós a reconèixer els mèrits de la resta de l’equip és fonamental per obtenir millors resultats. En el treball en equip guanya un, però hi participem tots. “Sense oblidar que el talent guanya partits però el treball en equip guanya campionats” (Michael Jordan).

-L’esforç, disciplina, sentit del deure, treball constant, capacitat de sacrifici i d’aprendre, tolerància a l’error, educació, força mental i de superació de les dificultats. “L’èxit no s’aconsegueix només amb qualitats especials. És sobretot un treball constant, amb mètode i organització” (Sergent).

-L’honradesa i l’ètica professional en el món de l’empresa és una inversió a llarg termini. En el tennis pot traduir-se en esportivitat (Nadal ho fa sempre tant en el triomf com en les derrotes).

-També és important l’aprenentatge. Un empresari com un esportista ha de tenir clar que cada dia s’aprèn alguna cosa.

-Cal tenir igualment els valors de l’optimisme (per guanyar un partit o tenir èxit en un negoci un s’ho ha de creure), l’exigència (l’emprenedor i l’esportista són per naturalesa competitius, sempre busquen millorar resultats), l’esperit de superació, la motivació (a més de treball s’ha de tenir fe i il·lusió).

-Hi ha moments que en la vida professional és del tot necessari fer una aturada i reflexionar, independentment que es pugui interpretar per alguns com una retirada del treball. A vegades els esportistes i els directius acaben exhaustos i cremats de tants conflictes, i esgotats psicològicament, i cal reservar les mateixes forces. Perquè després d’aquesta aturada provisional, es torna a la feina amb més ganes, il·lusions i amb més claredat d’idees.

L’esport no és la panacea absoluta de tot, però és una eina fonamental de millora de les persones. L’esport no forma líders per si mateix, però generalment forma magnífiques persones i això repercuteix, al seu torn, en la seva professió.