Anys i panys

Al tomb

dels seus seixanta anys, Vidal Vidal va escriure un article sobre aquella avinentesa, en què planaven l’astorament i les incògnites. Els seixanta representen per a molts barons l’entrada en un túnel, no saben ben bé quin, si el tram final o el túnel de la bruixa, popular a les firetes. Aquells mascles, mentre eren dins els seus cinquanta, anaven pel món exhibint-se de galants madurs, mena de mercaderia més aviat plaent –diuen– el gènere femení; els seixanta, en canvi, anuncien entre altres clatellades la jubilació laboral i, per als més pessimistes, la davallada vers la vellesa.

En més d’una entrevista he assegurat que la xifra amb què marquem l’aniversari val menys que la salut; dit d’una altra manera: hom té l’edat de la salut de què gaudeix. Per això es poden veure dues persones nades el mateix any que en arribar a velles palesen ben diferent aspecte: l’una força vivaç. l’altra molt deteriorada. Factors genètics, ambientals, de règim de vida o de malalties hagudes en deuen determinar el resultat. El metge et diu: “Fes vida sana, exercici, menjar regulat, cap excés, descans convenient...i sort.”

Personalment, estic suspicaç sobre l’excessiva propaganda de la vellesa activa o de la vellesa feliç. Mireu els anuncis en què apareixen parelles de jubilats amb les dents ben afilerades, poques arrugues, molt de cabell, viatjant en creuers, pedalant com routiers o asseguts a la taula d’un restaurant luxós davant unes copes de Moët. És un món idíl·lic, exagerat, darrere el qual hi ha empreses turístiques, instituts dentaris, marques de cosmètica i gastronòmiques. Mai no us mostren en els anuncis els vells i velles que viuen sols, desemparats, desencisats, malalts a casa, o les parelles pobres un dels quals té demència senil. Hi ha un llibre de Jacques Lecrercq, La joia d’envellir, que és irritant per l’ensucrament del text, que hom pot ja endevinar en el títol.

Diguem-ho clar, envellir no és cap joia, envellir és una condemna que cadascú accepta amb més o menys bona cara. I alguns s’ho prenen tan malament que fan criaturades.

Setanta anys enrere, una persona era vella als seixanta anys; ara la vida activa s’ha perllongat, seixanta no és pas alarmant, per sort, si la salut acompanya. D’altra banda, arribes als setanta, i pots depassar els vuitanta amb possiblement prou seny i humor.

El senat romà inicialment era compost de persones d’edat (senes, en llatí = vell ) i Ciceró té el llibre De Senectute, en el qual valora sobretot el consell dels ancians, a reserva de l’afebliment físic. L’experiència és l’atot principal de la vellesa, i sortosa és la persona d’edat que pot fer-ne ús i transmetre-la a qui la vulgui entomar. Més enllà d’això, poca cosa més. Qui es fa vell emigra, és un migrant vers un espai inconegut i fred, mancat d’amistats –s’han mort– buit d’atenció, perquè les noves generacions ni et coneixen ni et reconeixen. Hi ha mancances evidents fins en els casos de més bon aspecte.

Quan l’actriu Katharine Hepburn féu vuitanta anys els periodistes li demanaren: “Com es troba, Miss Hepburn?” I ella respongué, amb calma: “Bé...sense entrar en detalls.” Això resumeix moltes coses concernent les persones d’edat respectable. Millor si, almenys, se les respecta, i elles altrament conserven un pessic d’humor.

Quan seré gran, jo vull evitar fer criaturades.