L'escola: bé comú estructurat com a servei públic

Exactament amb aquestes paraules el Conseller d’Educació, Josep Bargalló, definia el model de sistema educatiu del nostre país durant la seva primera compareixença al Parlament de Catalunya. “Un model de llarga trajectòria i amb una doble aspiració: recuperar els pilars fonamentals de l’escola republicana i alhora ser eina de transformació social de present i de futur”. Reduir la valoració de l’èxit o del fracàs de les polítiques educatives d’un país a les necessitats puntuals d’una escola o d’un institut és renunciar a decidir amb visió àmplia i estratègica el que li cal al sistema i a cadascun dels pobles i ciutats. I és precisament aquesta visió àmplia i estratègica la que més ens cal en aquests moments per avançar cap a l’objectiu fixat, amb pas ferm i determinat, i que alhora permeti dotar dels recursos necessaris a un sistema educatiu contínuament canviant. Des de fa uns mesos, la comunitat educativa de Cervera pateix. I dic pateix perquè és el que es desprèn de les reunions mantingudes amb els diferents centres com a diputat territorial (i no com a alcalde d’Agramunt, com alguns han volgut fer veure). És evident que el debat sobre el possible tancament d’una línia genera malestar, però en aquest cas concret, aquest malestar s’ha convertit en indignació quan des de l’anterior direcció territorial i des de l’Ajuntament s’anunciava unilateralment un canvi de criteri sense ni tan sols posar-ho en consideració a la mesa de garanties d’escolarització, que en definitiva és l’òrgan en el qual hi són representats tots els agents educatius. No és de rebut generar unes expectatives on no hi poden ser i, per aquest motiu, és comprensible el patiment tant de l’Escola Jaume Balmes que, amb aquest canvi de criteri, perdia una línia, com el de les famílies a les quals se’ls havia promès plaça a l’Escola Mossèn Josep Arqués. Si hi ha un valor indispensable en la política és el saber dir les coses tal com són. La política educativa ha d’anar molt més enllà de si hem de portar els nostres fills a 5 o a 900 metres de casa. Ens fem un flac favor si criteris com aquest han de condicionar la planificació de tot un departament. El sistema educatiu de Catalunya té l’obligació d’oferir plaça pública a tothom que ho sol·liciti i, en aquest cas, així s’ha complert. I a més, ha de treballar, en la mesura del possible, perquè al màxim nombre de famílies se’ls assigni el centre que han sol·licitat. Però el que no pot assumir el sistema és canvis de criteri a voluntats particulars i sense el consens necessari que es demana en aquests casos. Davant d’aquest fet, no hi ha cap més opció que posar tots els elements a la mateixa taula i treballar fins que l’acord sigui el més satisfactori, però sempre des d’una visió àmplia i estratègica que requereix un sistema tan complex com aquest. I això ja s’ha fet, tant des dels Serveis Territorials, encapçalats pel Carles Vega, com des de la mateixa Conselleria d’Educació, encapçalada pel Conseller Bargalló, confirmant la cinquena línia per a Cervera. Una solució no passa per un canvi de criteri a mitja partida sinó que passa pels camins de la raó, del sentit comú i de l’interès general. Perquè de no ser així, posaríem en perill un model robust que ens ha permès que a dia d’avui, l’Escola Catalana sigui un model d’èxit i alhora un catalitzador de les transformacions socials dels nous temps que vivim. Treballem units, treballem sense les estridències i els populismes que a alguns els agraden tant, treballem perquè Cervera preservi la unitat i deixi enrere el patiment. Perquè la política d’un municipi i, conseqüentment, d’un país, no es fa a base de titulars, sinó a base d’acords i de consensos.