Sobre el projecte de llei d'eutanàsia

I tot el meu futur està sembrat de sal! / Tinc peresa de viure demà encara... / Més que el dolor sofert, el dolor que es prepara, / el dolor que m’espera em fa mal... / I gairebé donaria, per morir ara / –morir per sempre–, una ànima immortal

Llegint les notícies sobre la tramitació parlamentària del projecte de llei reguladora de l’eutanàsia, m’han vingut a la memòria els versos finals del poema de Màrius Torres titulat Dolç Àngel de la Mort, que deixo transcrits, atès que el fonament últim que justifica aquest projecte de llei és donar una resposta, institucional i pública, a les situacions de dolor, greu, insuportable, i de malaltia terminal que puguin afectar les persones.

És aquest esperat i desconegut dolor, que configura un insuportable futur sembrat de sal imaginat pel poeta, que s’aixeca com un mur aclaparador, la qual cosa sembla que fa perdre sentit a la vida, davant la qual hom veu només la mort com a alliberació.

El projecte de llei comentat contempla la configuració de l’eutanàsia com un dret que autoritza tothom (major d’edat i amb plena capacitat) a demanar i rebre ajuda per a morir. I imposa l’obligació al personal sanitari d’assegurar l’exercici d’aquest dret.

El projecte de llei contempla com a requisits necessaris per poder demanar l’aplicació sanitària d’un procediment de mort que la persona pateixi una malaltia greu i incurable o una greu discapacitat crònica que sigui degudament informada del procés, i que reiteri la petició quinze dies després que l’hagi presentat, voluntàriament i sense pressions externes, per primera vegada.

Podem dir que es configura un dret a morir basat fonamentalment en la por a patir i suportar un dolor greu i desconegut i, per això mateix incert, tant en la seva intensitat com en la certesa de la seva presència.

Aquest projecte legal configura un dret a morir justificat pel patiment de dolors greus, insuportables, derivats d’una malaltia greu i inguarible en el context d’un pronòstic de vida limitada.

Veient aquestes previsions i, especialment quan no es presenten projectes per a l’establiment d’atencions pal·liatives que controlin i rebaixin els patiments i els dolors, hom es pregunta si el legislador es planteja realment un projecte respectuós amb la vida, la integritat i la dignitat de la persona.

Amb tot el respecte a les opinions dels altres, sembla com si el projecte de llei d’eutanàsia esmentat rebaixés el valor de la vida de la persona que pateix una malaltia inguarible i que, arribat a aquest punt, s’ha convertit en un factor que incrementa la despesa del sistema sanitari, sense possibilitats de recuperar la salut i, al mateix temps, s’ha convertit en motiu de neguit, desestabilització i angoixa de la vida familiar i personal dels parents, que potser poden veure frustrades expectatives i projectes d’oci o professionals.

En la disjuntiva d’encarar un incert temps, potser llarg, de convivència amb una malaltia greu, degenerativa i dolorosa d’un familiar, d’acompanyament i de suport en el patiment, i la possibilitat que aquest familiar demani la mort sanitària en un termini de quinze dies, cal preguntar-se quin és el camí mes respectuós amb la dignitat d’aquesta persona.

No hi ha cap dubte. La malaltia, per greu que sigui, no rebaixa ni limita el valor de la persona. I les mesures de suport, ajudes i pal·liatives del dolor son la resposta més adient en el trànsit d’una malaltia al final de la vida.