La violència masclista: una xacra social

Freqüentment, som sabedors de tristes notícies provinents de diversos mitjans de comunicació, referits a dones, noies, joves, infants, víctimes de violència masclista que han patit o pateixen algun tipus d’agressió física, psíquica i/o sexual; Malauradament, algunes d’elles amb el pitjor i més tràgic desenllaç: mortes amb clars signes de violència en mans del seu marit, company sentimental, exparella, d’un familiar, conegut, d’algú del seu entorn proper o bé per part d’un desconegut per la víctima.

També, sense caure en l’oblit, cal afegir-hi les víctimes d’explotació i tràfic sexual, de mutilacions genitals femenines... i un llarg etcètera. Malgrat que en l’actualitat, almenys aparentment, hi ha una major sensibilització respecte aquesta tragèdia, la violència no cessa. Vàrem acabar l’any 2018 amb unes xifres esgarrifadores que suggerien significatius senyals d’alerta i la necessària urgència de la posada en marxa de tot tipus de recursos per tractar, pal·liar i eradicar-la. El 2019 tampoc ha començat amb gaire bon peu. Sense caure en el pessimisme, una anàlisi realista dels darrers fets transcorreguts durant aquest mes de gener ja apunta a un mal pronòstic (...).

Aquesta violència, especialment i estadísticament objectivada: en un major grau la violència sobre la dona ha esdevingut una xacra social. Per tot plegat, seria encertat concloure que alguna cosa no rutlla bé, que l’existent és insuficient, requeriment d’una major contundència o bé que no s’està donant resposta a un problema de fons (...).

És cert que ningú disposa de cap vareta màgica i els minuts de silenci després d’una fatídica tragèdia han de ser-hi perquè ens enforteixen i esdevenen, d’una banda, com un acompanyament al dol i suport pels éssers estimats de la víctima i, per l’altra, com una fórmula de protesta. A més a més, ens uneixen contra allò indigne i inhumà, fent-nos més forts i més fortes, sota la consigna clara i amb veus altisonants de “prou”! Però som molts els qui desitgem que els minuts de silenci fossin innecessaris. Posar-hi fi. Un punt final a aquest malson.

I, com? Què cal fer davant d’aquest problema social?

Probablement, del que es tracta, més enllà dels dispositius ja existents, és d’educar en igualtat ja des de la infància. La prevenció és la millor fórmula per combatre la violència masclista. És necessari emfatitzar en el poder que tenen les eines preventives. La família és el context de socialització per excel·lència i es constitueix com l’espai en el qual s’han d’oferir aquelles pautes i exemples de conducta basades en el respecte i una educació igualitària.

També l’escola, com a agent socialitzador, ha de reforçar aquest paper fonamentat en els seus valors i inclòs en el seu projecte curricular i educatiu de centre. Consegüentment, famílies totes –tot tipus de famílies i realitats familiars diverses–, posant de relleu que el més important de tota organització familiar és l’afecte i l’estima, la qual s’erigeix com la base de la vinculació parentofilial, haurien de posar la mirada a educar en igualtat. També institucions, organismes legisladors i mitjans de comunicació haurien de prendre nota. És necessari recordar la premissa bàsica que home i dona són iguals. Hem de parlar d’igualtat, no de superioritat. L’ús habitual de contraris que la mateixa societat ha anat construint al llarg dels anys ha pogut esdevenir nociu. Aquell tòpic del “sexe fort” i el “sexe dèbil” s’ha traduït més enllà del verbal, en dominància, autoritat, poder, capacitat contra dependència, fragilitat, vulnerabilitat i indefensió.

Dicotomies que comencen com a senzilles, insignificants i simples, podrien tenir una major rellevància cognitiva i d’impacte, tot i que immerses de forma natural i inconscient, hem crescut amb i juntament amb aquestes. Algunes han estat i són transmeses de generació en generació, validades socialment, i la seva pertinença, algunes vegades acceptada i volguda, però en altres ocasions, simplement, com una qüestió imposada o d’acceptació resignada, emergeixen categoritzades com a veritats absolutes. Des dels inicis de la infància primerenca es fa ús de dicotomies normalitzades: color blau/rosa, cotxes/nines, futbol/ballet... la inclusió o exclusió d’aquestes es fa únicament i, en nombroses ocasions, a partir de la diferenciació nen/nena. I en aquest mateix sentit, podríem continuar amb centenars d’exemples. Estructures que es produeixen i es reprodueixen. Una violència “invisible”, que s’executa pels camins simbòlics de la comunicació, del coneixement o del saber popular, però també des del desconeixement, la irracionalitat i d’una gestió inadequada de les emocions.

El respecte mutu en l’àmbit domèstic i familiar és bàsic. Donar exemple és primordial i beneficiós per a tots els seus integrats, inclosos els fills. Es dóna un aprenentatge. Les pautes de criança adquirides durant la infància i l’adolescència s’incorporen per donar cos a l’estructura de la personalitat adulta. Tots som portadors, encara que inconscients, però també tenim el deure de ser responsables i fer ressò d’un altre missatge innovador. Sovint som testimonis actius de concentracions, campanyes i manifestacions contra la violència masclista, coneixedors de recursos socials en pro de la dona víctima, però podem estar obviant o ometent una educació basada en la igualtat entre persones.

La recomanació és clara: el missatge cal incorporar-lo ja des dels inicis per afavorir una convivència pacífica i pal·liar aquesta xacra social. Volem que les generacions que ens segueixen i les futures tinguin una vida millor. Ens hi juguem molt. Posem-nos a treballar tots immediatament.