L’horitzó de la fruita 2019

A partir de la meitat del segle passat, la fruita de Lleida trenca barreres de producció per al consum local i passa a omplir parades al mercat del Born a Barcelona. Els paradistes, compradors en aquells temps, fan campanya al Morell a Tarragona amb el préssec benvingut i continuen a Torres de Segre amb el sant Llorenç i a Sudanell.

Aquesta varietat discutida en el seu nom a Torres de Segre era una pavia groga de gran format, recol·lectada del 10 a finals d’agost, guardonada i considerada en un Congrés Fruiter a Ferrara (Itàlia) l’any 1963 com la millor varietat per a la indústria conservera de l’almívar i de consum en fresc de totes les varietats existents en aquell temps. La polpa o carn groga cruixent i dolça li va donar aquesta consideració mundial. Als mercats de Legazpi, a Madrid, als mercats centrals de València i al Nord, la repartien per Espanya a través de comerciants barcelonins, valencians, aragonesos i murcians, que venien a comprar-la al mercat de Magdalena fent tractes amb els restaurants Clavé i la Vasca i a la tarda venien a Torres de Segre. Aquests mercats, juntament amb els d’Alcarràs, Aitona i Fraga, s’han deixat morir o desaparèixer perquè eren “transparents”: es comprava i venia, es pagava al comptat, eren el millor referent de preus, un referent clar per al pagès i per al majorista comprador i les cooperatives. Aquesta transparència i el fet de ser un referent de preus ja no existeix, és història, no interessa al comerç ni a l’administració. A Lleida se la coneixia pel préssec, però també per la pera llimonera, procedent de França denominada Dr. Jules Guyot, en memòria d’un cèlebre metge. Aquí es batejà com llimonera pel color semblant a la llimona quan madura a mitjans d’agost. Les condicions meteorològiques, el sòl, l’aigua i el saber fer dels pagesos li donen precocitat i qualitat ben diferenciada de les produïdes a França, Itàlia i Extremadura. Exportadors de València (Pascual Hermanos i Vital Espanya) i lleidatans (Segura, Colomer i cooperatives com la Torres) la donen a conèixer i la fan arribar als mercats d’Espanya i Europa. L’exportació comença a mitjans de juliol, amb vagons de Transfesa i camions, i l’esperen als mercats alemanys, francesos i suïssos per competir amb williams pakams, de l’hemisferi sud. L’avarícia va esparracar el sac, i les discussions per ser els primers i enviar peres de calibres ajustats per sota de 65 mm, faltades de sucre i verdes com cebes són rebutjades pel consumidor; el comerç es decantà per les franceses més tardanes però amb garantia per ser comercialitzades. La disminució de la demanda i el creixement de la fruita de pinyol han deixat aquesta varietat a mínims, pràcticament testimonials, amb una producció previsible d’unes 18.000 t, quan als anys 70 l’exportació sola superava aquesta xifra. Actualment s’estan fent noves plantacions intensives i canviant a noves formacions que redueixen el temps improductiu, la recol·lecció s’ha endarrerit i arriba al consumidor una fruita amb millor calibre i qualitat gustativa. Serà difícil recuperar el que s’ha perdut, però el sector necessita alternatives. Fa pocs dies he visitat finques d’amics portuguesos a Caldas de Rainha, Óbidos, Bombarral, productors de pera rocha, varietat autòctona portuguesa. Recol·lectada a mitjans d’agost, arrodonida i crocant. N’han millorat la qualitat i productivitat gràcies a l’aplicació de gibberel·lines i reguladors amb el paclobutrazol, afegint-hi una forta dedicació i esprement tots els factors productius i qualitatius per esdevenir verdaders especialistes, amb els quals he compartit i col·laborat per aconseguir que la rocha s’hagi convertit en una de les tres varietats més consumides i presents als mercats europeus, juntament amb l’abate italiana i la conferència belga i holandesa. El suport del comerç i l’administració han jugat un important paper al facilitar la creació de l’ANP o Associació Nacional de Pera rocha, encapçalada per reconeguts tècnics com Amado Silva i Umberto Marqués, que han donat suport tècnic al productor. Un esforç conjunt per una sola varietat. Objectiu coordinat per la millora de la qualitat, augment de la productivitat, comercialització seriosa i una intensa però mesurada promoció. En una jornada tècnica em preguntaven per alternatives a la rocha, la resposta immediata va ser: “La rocha.” Quan es té una cosa bona no és necessari canviar i diversificar. La nostra fructicultura té un valor indiscutible: la iniciativa del pagès, la creativitat de saber transformar erms en oasis, però cal admetre un defecte: la tendència per una diversificació d’espècies i varietats. Ens deixem arrossegar fàcilment per innovacions desmesurades i poc fiables. Ens hem complicat la vida al produir sense mesura amb les dificultats que comporta i no hem calculat que cal treure rendibilitat d’una comercialització sobre la qual hem perdut la més mínima influència. Hem perdut la condició d’empresaris per ser integradors, finançant inversions i circulants sense seguretat i drets mínims coberts i sense rebre un retorn digne. Deixem perdre les millors pavies autòctones, base del consumidor espanyol de préssecs, que l’any 1975 en consumia 10 quilos per càpita. Actualment, en un ventall excessiu de varietats de préssec, nectarines i paraguaians és tot just de 4 quilos i passa a ser testimonial el consum de llimonera. Això ha de fer pensar el sector i per segellar-ho estem immersos en una campanya en què els costos augmenten un 20%. Algú té idea del preu de retorn, que si és inferior al del 2018 pot ser mortal per al productor? Al sector productiu li cal una directiva i un lideratge fiable que vetlli per la producció i la revalorització. No ens interessen els directius híbrids, necessitem gent que pugui negociar des d’un mateix nivell i a la mateixa taula amb la comercialització, els serveis i l’Administració. No té raó de ser ni justificació que el consumidor pagui 1,80 € per un quilo de fruita manipulada durant 3 o 4 dies i que el productor en rebi 0,35 € havent-la treballat tot un any immers en risc i en estructures i despeses hipotecades.