Ha de ser neutral, la cultura?

El de la neutralitat és un argument que sovint s’empra per segrestar el debat i silenciar l’adversari. Fa temps que sentim a parlar de neutralitat de les vies i els edificis públics a aquells que se senten incòmodes amb la lliure expressió d’idees que col·lideixen amb les seves.

En el fons, aquestes reclamacions de neutralitat emmascaren unes relacions de poder i domini que malden per perpetuar-se imposant un determinat discurs i mantenint l’statu quo. No són reclamacions fetes des de la neutralitat, sinó des de determinada ideologia. I és lícit que sigui així. De la mateixa manera que ho és reivindicar la no-neutralitat també des d’un marc ideològic concret.

Per traslladar el debat de la neutralitat a l’àmbit de la cultura, hem de recordar que aquesta té un paper fonamental en la difusió d’estàndards simbòlics i comunicatius, que la converteix en la base de les identitats col·lectives. D’altra banda, les polítiques culturals, encarregades de gestionar la cultura, compten entre les seves funcions la d’estimular la creativitat, l’autoestima i la imatge positiva de persones i territoris així com la de preservar el patrimoni col·lectiu, tant el cultural, com l’històric o el natural. Donada, doncs, la importància ideològica de les polítiques culturals, hem d’acceptar que les administracions públiques mai poden ser neutrals a l’hora de dur-les a terme.

És més, des de l’àmbit de la gestió cultural, i de la museografia en concret, han sorgit algunes iniciatives que es proposen repensar el paper dels museus en el futur. Així, hi ha veus que defensen que els museus han d’actuar com a activistes i afrontar problemes socials com la immigració, la desigualtat, la sostenibilitat o el medi ambient. A això hi podríem afegir problemes propis de la societat catalana, com el dèficit democràtic de l’estat espanyol, la criminalització ideològica i l’existència de presos polítics. Per què només han d’explicar els conflictes del passat i no poden fer-ho amb els del present?

Vegem-ne alguns exemples, com el vinculat als temes d’immigració contemporània a l’exposició The Warmth of Other Suns, que ha estat l’exposició estrella d’aquest estiu a la Philips Collection de Washington o la d’Ella Littwitz a la Panera de Lleida aquest mateix any fent referència als conflictes a la Mediterrània. Podem citar, en l’àmbit mediambiental, l’exposició-esdeveniment de 2018 al Museu de Manchester anomenada Rubbish Night at the Museum, que qüestionava les polítiques sobre les deixalles a la mateixa ciutat, treballada de forma interactiva amb la població.

Cal revisar, doncs, el tradicional rol dels museus com a simples contenidors d’art. És cert que han de continuar exercint com a encarregats de conservar, exposar i difondre l’art, però també han de ser capaços de crear un discurs polític i una memòria crítica.

La gestió cívica dels equipaments municipals que defensem des de la regidoria de Cultura també va en aquesta línia. Volem que acullin una programació rellevant per a la ciutadania, que complementi i reforci les que sorgeixin des d’altres iniciatives del mateix territori i que alhora es constitueixi en motor d’innovació cultural i obertura als diferents llenguatges creatius, fent-ne partícip la diversitat de cultures que enriqueix les nostres ciutats i que més enllà del fet estètic, fomenti l’esperit crític. Entenem que és una forma de superar el discurs neoliberal del mer entreteniment i la banalització de la cultura, que ens duu a consumir-la de forma innòcua, com una mercaderia més. El gaudi de la cultura no hauria de ser equiparable a passar la tarda en un complex comercial mentre mengem crispetes. La cultura no pot ser neutral.