Parlem de temporers? Una visió sistèmica

Fa molts anys que quan arriben aquestes dates comencem a sentir a parlar del tema dels temporers i de tot el que aquest terme arrossega. Aquest any hem d’afegir-hi una situació sanitària excepcional amb la Covid-19.

Quan parlem de “temporers” no cal dir que estem enfocant i reduint una realitat a la seva mínima expressió, donat que els temporers existeixen i s’apropen a Lleida, no per casualitat, sinó que ho fan perquè saben que és una terra d’oportunitats. Tot i així, de vegades sembla que ens costa assumir i comprendre el que això significa com a territori i els avantatges i els inconvenients que implica.

Veiem com aquesta situació no és nova, no és conjuntural o producte d’una crisi del moment, ni temporal, sinó que és estructural a algunes comarques de Ponent i es repeteix any rere any.

La reflexió que fem sobre aquesta realitat és, en primer lloc, que cal tenir en compte que totes les parts del sistema constitueixen un tot i que aquest tot és el sistema, no només la suma de les parts. Això vol dir que tots els agents protagonistes d’una campanya agrícola estan interconnectats i formen un tot. Cada modificació en alguna de les parts afecta la totalitat. I una sola part no pot modificar per si sola el sistema. La primera qüestió és veure la realitat com un sistema format per moltes parts, però que, al mateix temps, són un tot.

Els problemes o símptomes que apareixen al sistema són un reflex d’una disfunció d’aquest. Que existeixin campaments de persones temporeres no és un problema dels temporers, sinó una disfunció del sistema. Que els temporers dormin al carrer no és culpa de les administracions, sinó una disfunció del sistema. Que els temporers vinguin a treballar tot i ser irregulars no és culpa dels temporers, sinó de les disfuncions del sistema. Que les persones temporeres acceptin treballar per sota dels convenis és una altra disfunció, entre moltes més. Els problemes lligats a la temàtica del treball de temporada a l’agricultura es manifesten com a símptomes que ens donen l’alerta que hi ha alguna cosa que no funciona al sistema, no només en les parts.

Estem acostumats a buscar les respostes i els orígens als problemes amb una anàlisi de tipus causal, és a dir, causa-efecte, i des d’aquesta perspectiva podríem dir que, si hi ha campaments de temporers, la culpa és dels pagesos que no compleixen amb els seus compromisos, però això seria erroni des d’una perspectiva sistèmica. La causalitat és circular i, per tant, tot el sistema és responsable i corresponsable del que succeeix, no culpable.

Amb el tema de la circularitat es pot entendre que tots els agents que formen el sistema tenen un gran pes en la solució conjunta del problema. Quan parlem de temporers es culpabilitza la pagesia, els temporers, les entitats intermediadores, la inspecció de Treball, les administracions locals, etc., però amb aquesta actitud no es resol el problema, sinó que s’agreuja. Per què no es produeix un canvi? Perquè tothom està convençut que des de la seva parcel·la està fent tot el possible per canviar la situació i que, per tant, no és responsable de la resta de qüestions que no li pertoquen. Quan els problemes són evidents i es repeteixen de forma cíclica durant anys se’ns demostra que existeixen forces i resistències al canvi que són superiors a les forces perquè aquest es produeixi.

Avui en dia, aquesta forma d’actuar en política la podem veure molt sovint quan es plantegen les línies vermelles que no es poden creuar i, per tant, estem donant a entendre que hi ha qüestions que són innegociables i, així, queden fora del possible acord. Precisament són aquestes coses que no es volen abordar ni afrontar les que impedeixen avançar, ja que són elements homeostàtics que volen conservar el sistema a tota costa i que no hi hagi canvis que puguin ser una amenaça.

En aquests moments de pandèmia podem observar com s’està treballant el tema dels temporers des d’una perspectiva contrària a la qual estem plantejant. Aquest any, als pobles del Segrià han habilitat poliesportius per si es donen casos positius de la Covid-19 en aquestes persones temporeres.

D’altra banda, és interessant veure com estan arribant moltes persones al nostre territori sense precontractes ni contractes de treball i que, teòricament, no haurien d’estar arribant al territori, ja que se suposa que estem en estat d’alarma. Tots sabem què està passant i ningú farà res per impedir-ho, ja que, en el fons, no interessa frenar-ho.

El que interessa és poder dir després que teníem un dispositiu espectacular per si hi havia contagis.

Anys anteriors, en pocs casos existien aquests espais municipals per acollir persones temporeres i molts dormien en campaments, magatzems o infrahabitatges, però això era la normalitat acceptada per gairebé tots els agents implicats. La culpa no és dels pobles ni dels seus alcaldes o dels consells comarcals, ja que que aquest any sí que els han dotat d’ajudes econòmiques per dur a terme aquesta mesura o potser és una condició ineludible per poder portar a terme la campanya agrària en les condicions actuals, si no, no els deixarien sortir a treballar i això seria un drama per a molta gent. El que és obvi és que els altres anys no existien aquestes ajudes, ja que la situació era la “normal”, és a dir, que els temporers es busquin la vida com sempre han fet, això sí, aquest any, si cauen malalts, els confinarem i tema resolt, no sigui que ens acusin de no haver-ho evitat de forma preventiva.

Es diu des de la perspectiva sistèmica que els símptomes ens indiquen una disfunció del sistema, però que al mateix temps en són beneficiosos, és a dir, que algú treu algun benefici d’aquesta disfunció, ja que d’aquesta manera no es canvia res. Se suposa que tothom ha de ser diligent en les seves competències, i això implica que l’administració posi els recursos suficients perquè pugui complir amb la seva feina. S’espera que la pagesia no cometi irregularitats, així com que les persones irregulars no treballin amb documentació falsa. S’espera que les administracions locals posin els recursos necessaris, però això vol dir que l’administració autonòmica doti també de recursos econòmics aquestes administracions. Amb això vull dir un altre cop que, si les parts compleixen amb les seves funcions, tot pot funcionar, però si no és així, el sistema seguirà sent disfuncional. Les regles que flueixen soterradament dins del sistema també juguen un paper essencial en el manteniment de tot aquest sistema disfuncional i aquestes són diverses, però les més interessants són aquelles que s’anomenen secretes, és a dir, aquelles que no es pacten ni verbalitzen. Aquelles que formen part de la tradició, dels valors i de la cultura que emmarca el sistema. En aquest cas podríem parlar de la cultura capitalista i neoliberal que s’ha imposat a la nostra societat i també al subsistema que estem analitzant

Un altre tema interessant fa referència als rols i contra rols que juguen tots els actors. El sistema també s’encarrega de distribuir rols a les parts i això ens porta que trobem les parts que són bones, molt bones, o les que són dolentes o molt dolentes, o les que ho fan tot bé i les que ho fan tot malament. Aquests rols són subtils i es construeixen amb el temps. Sempre hi ha forces superiors que s’encarreguen d’anar distribuint-los. Si ens hi fixem, davant del tema dels temporers trobem blocs que se separen entre els que lluiten a favor dels temporers i els que aparentment només vetllen pels interessos econòmics, i d’aquesta manera mai s’avança en conjunt i unitat com a sistema, sinó que es genera un conflicte permanent que també impossibilita el canvi. També forma part de l’homeòstasi.

Mentre no s’abordi el tema de la campanya agrícola com un sistema, com un tot, en què tothom és corresponsable i ningú es pot mantenir al marge ni deixar de complir amb les seves obligacions, en què tothom reconegui l’altre com un igual o com un element necessari, no avançarem en cap direcció, sinó que sempre estarem fent voltes a la roda del hàmster.