El lent despertar de la Justícia

Avui dijous 4 de juny s’aixeca la mesura de suspensió dels terminis i actes processals al jutjats. Tornarem a veure judicis, els procediments es tornaran a posar en marxa i s’activaran les demandes i denúncies que els advocats hem presentat en aquest temps, quan se’ns ha permès fer-ho.

Dit ras i curt, l’Administració de Justícia comença la seva “nova normalitat’’, encara que amb tot de matisos, ja que no es preveu que sigui fins al mes de setembre quan el ritme de la maquinària de la Justícia torni als paràmetres de normalitat fins ara coneguts, si tot va bé.

Han estat més de dos mesos, des del 14 de març, des que el gegant de la Justícia espanyola ha entrat en una fase d’adormiment general de la qual es desperta feixugament i progressiva, amb més incerteses que mai. Tardarem encara a reconèixer el gegant amb peus de fang que fins ara coneixíem, i el veurem, però intentant mantenir-se dempeus sobre terres movedisses durant qui sap quant temps.

No vull caure en una crítica fàcil i descontextualitzada, però veient el funcionament de l’Administració de la Justícia abans de la pandèmia del Covid-19, es comprèn que poca cosa es pogués fer més. Aquesta és, però, una trista constatació. El teletreball a l’administració de Justícia no ha estat possible i el retard en la reincorporació, que avui encara no és plena, ha estat excessiu. La manca de mitjans tècnics adients, d’un expedient electrònic complet i modern, la manca de processos de gestió àgils i l’excessiva dependència del paper i la presencialitat en el lloc de treball impedia fer coses, per més lamentable que això se’ns representi i per crítica que mereixi. Aquesta és l’Administració de Justícia que els nostres governants han fabricat durant anys i no en podíem pas esperar altres resultats en una situació com la que hem viscut.

Són molts els entrebancs que ens cal vèncer, però per sobre de tot seria bo no perdre de vista que la Justícia és un servei públic essencial per a la convivència, el millor desenvolupament dels drets de les persones i l’economia d’un col·lectiu.

Sovint caiem en la temptació de creure que la Justícia és un sector improductiu. Certament, els subministraments de la Justícia no generen ingressos a la caixa de l’Estat (amb l’excepció de les taxes judicials), però les seves virtuts ofereixen solucions i seguretat, i les seves deficiències faciliten fallides a les caixes dels ciutadans o empreses i fallides socials entre la ciutadania.

Quina democràcia hi pot haver sense una Administració de Justícia que funcioni? Costa, per tant, veure-ho com un servei improductiu en termes reals.

Seria fàcil instal·lar-nos en una lamentació complaent, però sense canvi real. Sovint, s’assenyalen aspectes com un excés injustificat de litigiositat entre la ciutadania, o l’acusació d’una mena d’avarícia mesquina entre els professionals de la Justícia, l’advocacia en particular, que alimenta el conflicte com a mitjà per al propi enriquiment. És trist veure que, per a alguns, l’aspiració a satisfer els drets de la persona sigui així. És lamentable que aquells responsables públics que alimenten el conflicte permanent en profit de les seves aspiracions, que aquells que alimenten decisions injustes o que són incapaços de forjar lleis i condicions de vida més justes per a tots, acusin la ciutadania i els que l’assessoren d’abusar del litigi i els penalitzin amb procediment legals llargs, imprevisibles i molts cops insostenibles econòmicament.

Engeguem una nova etapa. Des de l’advocacia ho fem amb ganes i amb la preparació adequada per donar les respostes necessàries a aquells que les necessiten. Cal, però, recursos, inversions, més jutges, un cos de funcionaris amb formació continuada. És indispensable una transformació digital a la Justícia, no només en l’àmbit de la tecnologia, sinó en una cultura de gestió del treball més eficient, més àgil, sostenible i més cooperativa que corporativa o excloent, en què els professionals, i l’advocacia en particular, tingui una major presència des de la confiança mútua i la corresponsabilitat ben exercitada. La governança és un dels seus problemes més greus. Un CGPJ que s’anomena fruit d’un indecent canvi de cromos entre els grups polítics i que sovint sembla estar fora de la realitat diària que es viu als Jutjats. És imprescindible una major cooperació entre judicatura i totes les administracions amb competència a la Justícia, que avui viuen en una mena de confrontació permanent. És sorprenent la dispersió en la presa de decisions per cada òrgan judicial individualment considerat, la qual cosa dificulta molt un escenari clar i coherent entre tots els jutjats de la nostra demarcació. No sé si es tracta d’una revolució o d’un nou disseny, però és evident que cal construir i reconstruir de nou.

L’advocacia és, però, conscient de la situació i no voldria pas que ens acusin de no respectar els primers 100 dies i més d’aquesta “nova normalitat”. No ens falta comprensió ni complicitat en la recerca de solucions. En aquest temps, el nostre Col·legi de l’Advocacia de Lleida s’ha esforçat per estar a prop dels col·legiats i col·legiades, informant, proporcionant mesures de protecció, proposant canvis normatius adequats al moment i al futur, resolent incidències amb diàleg amb els òrgans de la justícia. I seguim reivindicant, per exemple, l’equiparació dels mutualistes als autònoms per a la percepció d’ajudes econòmiques. Des d’aquí el meu agraïment a totes les persones que ho han fet possible.

Cal, però, que el terreny en el qual es mou el gegant de la justícia sigui cada cop més sòlid. La vocació del servei públic, l’adequada inversió econòmica i els canvis en la seva governança són alguns dels elements indispensables per fer-ho possible.