L'Estat s'emporta l'estalvi dels Ajuntaments

Els ajuntaments són les primeres institucions on se centren les demandes de protecció de la ciutadania en la cerca de respostes davant de situacions de crisi o de fragilitat i vulnerabilitat personal, familiar, cultural, educativa, sanitària, urbanística... Només cal que ens fixem en com les alcaldesses i alcaldes del Segrià n’han defensat les demandes per combatre els focus de Covid que ens han amoïnat les darreres setmanes.

Però, paradoxalment, els municipis disposen de recursos per respondre a les demandes de la seva gent d’una manera inversament proporcional a la seva capacitat econòmica i competencial. Ho podem resumir així: a més complexitat del problema, menys capacitat de resposta dels ajuntaments. Aquesta realitat encara és més crua en les nostres comarques, on tenim els municipis més petits, més despoblats i amb menys recursos del país. Això passa perquè les administracions superiors, les que tenen l’obligació competencial i els recursos per implementar-la, a més de no finançar-los adequadament, no atenen aquestes necessitats. Es calcula que del pressupost d’un ajuntament, gairebé un 30% es destina a obligacions competencials d’altres governs.

Per tant, els ajuntaments estem sols i indefensos davant de cada cop més necessitats i demandes que voldríem atendre. Però com? Amb més impostos? Ens allunyem cada dia més del somni federalista europeu que deia: allò que puguin fer les regions, que no ho facin els estats; allò que puguin fer els municipis, que no ho facin les regions. El sistema institucional actual condemna els municipis a la impotència. És així, amb independència d’ideologies, partits, sentiment de pertinença o identitats nacionals.

Tot i el context de residualització competencial i financera dels ajuntaments, ens hem arremangat per tenir estalvis i uns comptes sanejats. S’ha fet bé la feina. I molts tenim un coixí de seguretat pressupostària per poder fer front a situacions de crisi o imprevistos, com la que vivim actualment.

Però els Ajuntaments ara encara veuen més amenaçada la seva vulnerabilitat. El govern de l’estat ha decidit absorbir el control dels estalvis dels darrers anys dels nostres ajuntaments. Imagineu una família que té uns petits estalvis i el govern li diu que no els pot utilitzar i que serà algú altre qui els utilitzarà? Sembla un d’aquells corralitos que han viscut diverses vegades a l’Amèrica Llatina. Doncs el Govern espanyol vol fer-ho als ajuntaments. O sigui, en el moment de màxima necessitat, els ajuntaments no poden utilitzar els estalvis dels seus veïns (fruit d’acumular superàvits econòmics anuals). Bé, una part sí, condicionada, i la resta es recuperaria en... 10 anys! Voluntàriament, això sí, però si no s’accedeix a aquesta via, no es poden utilitzar. No seria més lògic que, davant de la incertesa i l’angoixa social, econòmica i vital de les persones, famílies i empreses, els ajuntaments poguessin dedicar aquests estalvis a ajudar la seua gent? Això ja s’ha autoritzat fer enguany amb el 20% del superàvit de 2019, i ja s’han posat a disposició de la lluita anticrisi. No seria una bona solució continuar aquest camí per fer front a les conseqüències del Covid?

El govern de l’estat, autoanomenat el “más progresista de la historia”, i que tenia entre els seus compromisos derogar la llei que impedia als ajuntaments utilitzar els seus estalvis, fa el contrari.

Això també afecta la Diputació de Lleida de manera important: no podrà destinar el superàvit per ajudar els ajuntaments a finançar inversions de millora en aspectes essencials que tinguin a veure amb la reconstrucció de la vida postconfinament: mobilitat i energies sostenibles, economia-comerç-turisme i digitalització de les nostres vides, millorar els sistemes productius de l’agricultura i la ramaderia i protegir l’assistència social i sanitària. És el contrari que ha acordat la UE: vincular ajuts i crèdits a unes reformes estratègiques concretes, per respondre a la situació actual i afrontar el futur amb més garanties.

El municipalisme català té una oportunitat única per fer un pas endavant unitari, ferm i digne –ajuntaments, associacions municipalistes i diputacions catalanes– per influir en el tràmit parlamentari i revertir o flexibilitzar aquesta decisió. Demanem als grups del PSC i els Comuns que construïm plegats: la ciutadania i els ajuntaments s’ho mereixen!

Si els ajuntaments han estalviat, han de poder dedicar-ho a les necessitats socials i econòmiques de les persones, famílies i empreses. No fer-ho seria un exemple terrible i un càstig per a les institucions sanejades financerament en el futur. El futur s’assembla més a Alemanya i a Europa i menys a l’Espanya –d’ahir, d’avui i de demà– que certifica la fi de l’autonomia municipal.